"... i vaig tirar amunt en direcció al castell. La nit s’enretirava i la matinada era gèlida, els geners anticiclònics ja ho tenen això."
"I, malgrat el fred, vaig aturar-me a redós d’un vell ametller bord que començava a florir amb més aviat poca esma."
"A la meva dreta tota la serra del Montmell es perfilava amb un traç perfecte del principi a la fi davant l’horitzó ataronjat amb que es despertava el dia. L’olor humida de l’albada ho amarava tot."
"A la façana hi ha un rellotge de sol i em vaig quedar allà, palplantat, mirant-lo i pensant com de feixuc se’m feia el pas de les hores, dels dies. A la meva esquena la Talaia m’observava en silenci traient el nas per darrere la Serra de Cal Baró."
"Obrint-me pas entre la bardissa em vaig apropar a una finestra per mirar a l’interior. Gran part del sostre ja s’havia ensulsiat i les teules s’apilaven fetes a trossos barrejades amb tot tipus de runa."
"Alguns cabirons de fusta encara feien jocs d’equilibri per a no caure. El mas ja s’havia desfet per dins, ara ho començava a fer per l’exterior. A mi m’estava passant el mateix. Ja quasi no quedava res de mi, només records."
"Aquell dia la inversió tèrmica havia provocat que durant la nit el fred s’hagués refugiat al fons de l’obaga. Corrent costa avall em ploraven els ulls en rebre aquell aire gèlid i els pulmons se m’omplien d’un hivern que tallava com un ganivet. Vers al fons del torrent anava esquivant branques caigudes i reguerots amb la mateixa precisió quirúrgica amb que al llarg de la meva vida he anat esquivant l’amor."
"Al peu mateix de la Serra del Montmell vaig alçar el cap buscant la graonada on hi ha l’ermita de Sant Miquel, aquell dia tan arrapada a la muntanya que semblava que tingués por de caure."
" Al fons de la nau, per una de les dues finestres de doble esqueixada que té el petit absis, s’obria pas en la penombra un feix de llum esbiaixada que il·luminava partícules de pols en suspensió. Damunt l’altar un petit pessebre amb data del 2015. Tot aquell espai estava farcit d’una humitat que brollava de l’interior de la muntanya i que em va deixar congelat fins als ossos."
"Darrere la Serra de la Montjoia un mar tranquil havia mudat el color blau pel daurat. I és que la llum començava a arribar a tots els racons, també als més foscos de la meva ànima. Per un dels vessants del Puig de la Cova vaig comptar catorze pins que retallaven el paisatge. I jo que encara m’entretenia amb futileses."
"Pel llom pedregós de la serra vaig arribar al cim i em vaig aturar al cingle que mira al nord."
"A la meva dreta el massís de Montserrat li havia robat el blau al mar i emergia entre la boira."
"A recer del Puig de les Forques el campanar de Selma s’enlairava per sobre la pineda guardant dins seu els secrets dels que un dia van habitar el poble. Dalt el campanar el vertigen de les absències. Sota meu l’aturonada ermita de Sant Marc i sota l’ermita una parada de cirerers esperant abril. Era com si aquell dia hagués triat jo el color de les carenes, dels cims, del cel."
Solitary experiments - "Every now and then (Wiegand remix)"
(Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya - FEEC)
Cim: Talaia del Montmell
"Vaig aturar-me a redós d’un
vell ametller bord que començava a florir amb més aviat poca esma"
Camins en la foscor
Al sortir de casa vaig pensar si valia la pena tancar
amb clau la porta, estaràs d’acord amb mi que en aquelles circumstàncies era un
gest inútil. Però sí, la vaig tancar i vaig tirar amunt en direcció al castell.
La nit s’enretirava i la matinada era
gèlida, els geners anticiclònics ja ho tenen això. Pel camí de les Espalamoses tímidament començava
a albejar, les vinyes reposaven. Alguns camps encara tenien les redoltes per
arreplegar. Feia només una estona havia passat pel teu tros i vaig pensar que potser
aquell diumenge fins i tot hi aniries a podar. Mai ens ha fet mandra treballar
un diumenge a naltros, no?. I, malgrat el fred, vaig aturar-me a redós d’un
vell ametller bord que començava a florir amb més aviat poca esma. A la meva dreta
tota la serra del Montmell es perfilava amb un traç perfecte del principi a la
fi davant l’horitzó ataronjat amb que es despertava el dia. L’olor humida de
l’albada ho amarava tot. L’Estel del Matí, far improvisat, llepava la Talaia. Vaig
cercar, al meu voltant, camins en la foscor que em portessin al cim i m’allunyessin
d’aquell patiment. És difícil explicar-te com era aquell patir. Era un dolor
que mai vaig poder entendre. Un dolor que, fins aquell dia, havia acabat
acceptant.
Passat l’Albà, a l’altura de Cal Cortada, vaig deixar
la pista per enfilar-me al petit turó on s’enlaira el mas. A la façana hi ha un rellotge de sol i em vaig quedar
allà, palplantat, mirant-lo i pensant com de feixuc se’m feia el pas de les
hores, dels dies. A la meva esquena la Talaia m’observava en silenci traient el
nas per darrere la Serra de Cal Baró. Obrint-me pas entre la bardissa em vaig
apropar a una finestra per mirar a l’interior. Gran part del sostre ja s’havia
ensulsiat i les teules s’apilaven fetes a trossos barrejades amb tot tipus de
runa. Alguns cabirons de fusta encara feien jocs d’equilibri per a no caure. El
mas ja s’havia desfet per dins, ara ho començava a fer per l’exterior. A mi
m’estava passant el mateix. Ja quasi no quedava res de mi, només records. Si la
vida és una copa que es va omplint jo ja havia dit prou.
Vaig continuar avançant per sota la Serra de l’Albà en
direcció al Coll del Pi. Recordo una parada ermassotamb paques de palla podrint-se. A l’altra
banda del camí el bosc de pins i xiprers em va semblar una barreja que lligava
tan bé com l’aigua i l’oli. Dins el bosc marges antics donaven testimoni del
que temps enrere havien estat camps de conreu. També barraques de pedra seca que
semblava que m’obrien la boca demanant auxili mentre el bosc, sempre voraç, les
estrenyia amb una abraçada traïdora. I jo que no podia fer res per a salvar-les.
Des de la Masia del Pi Casamenter el camí baixa en
continu descens cap al torrent de Manlleva. Aquell dia la inversió tèrmica havia
provocat que durant la nit el fred s’hagués refugiat al fons de l’obaga.
Corrent costa avall em ploraven els ulls en rebre aquell aire gèlid i els
pulmons se m’omplien d’un hivern que tallava com un ganivet. Vers al fons del
torrent anava esquivant branques caigudes i reguerots amb la mateixa precisió
quirúrgica amb que al llarg de la meva vida he anat esquivant l’amor. Tot i
que, ja saps, de vegades hi han hagut ulls que m’han agafat ben bé pel ganyot i
m’han deixat sense alè. En poca estona vaig arribar a la carretera, al pont del
Coll de l’Olivera. Abans de travessar-la m’aturo i passa un Audi blanc conduït
per una noia. Ens vam mirar durant un segon. Al fons, just per sobre la Serreta
de Can Ferrer, La Talaia ja a tocar.
Al peu mateix de la Serra del Montmell vaig alçar el
cap buscant la graonada on hi ha l’ermita de Sant Miquel, aquell dia tan
arrapada a la muntanya que semblava que tingués por de caure. Estava oberta i
no vaig dubtar en entrar-hi. Al fons de la nau, per una de les dues finestres
de doble esqueixada que té el petit absis, s’obria pas en la penombra un feix
de llum esbiaixada que il·luminava partícules de pols en suspensió. Damunt
l’altar un petit pessebre amb data del 2015. Tot aquell espai estava farcit d’una
humitat que brollava de l’interior de la muntanya i que em va deixar congelat
fins als ossos. Vaig sortir a fora a nodrir-me de l’escalfor d’un sol força tímid.
A 700 metres d’altitud vaig mirar al meu voltant, tot eren camins de llum.
Des de l’ermita vaig començar a pujar en direcció a la
carena, grimpant muntanya amunt era com si em donés l’esquena a mi mateix. Darrere
la Serra de la Montjoia un mar tranquil havia mudat el color blau pel daurat. I
és que la llum començava a arribar a tots els racons, també als més foscos de
la meva ànima. Per un dels vessants del Puig de la Cova vaig comptar catorze
pins que retallaven el paisatge. I jo que encara m’entretenia amb futileses.
Pel llom pedregós de la serra vaig arribar al cim i em
vaig aturar al cingle que mira al nord. A un pam de la timba, per sobre la Vall
de Sant Marc, era el senyor Sommer endinsant-se al llac. A la meva dreta el
massís de Montserrat li havia robat el blau al mar i emergia entre la boira. Més
enllà, sempre lluny, els blancs cims del Pirineu. A la meva esquerra les
muntanyes de Prades a punt d’empassar-se una lluna que es resistia a marxar. Més
a prop, la verdor dels pins de la Serra d’Ancosa i Montagut. A recer del Puig
de les Forques el campanar de Selma s’enlairava per sobre la pineda guardant
dins seu els secrets dels que un dia van habitar el poble. Dalt el campanar el
vertigen de les absències. Sota meu l’aturonada ermita de Sant Marc i sota
l’ermita una parada de cirerers esperant abril. Era com si aquell dia hagués triat jo el color
de les carenes, dels cims, del cel. Per sobre la garriga una aranya teixia la
seva vida i una papallona que no tenia por del fred intentava no estavellar-se
contra les meves cames amb el seu vol sincopat. Sabies que les papallones
retenen records del seu passat com a erugues?. Em va venir al cap la primera
vegada que vam trepitjar aquesta serra, va ser de petits per a visitar la Cova
Gran, no recordo quin curs fèiem. De vegades la memòria és fràgil, de vegades
la memòria ens fa fràgils.
No la vaig sentir arribar, senzillament de sobte
estava allà, a un parell de metres meu. Sense mirar-la vaig intuir la seva
presència també al límit del barranc. La noia estava allí pel mateix motiu que
jo?. Dos desconeguts davant una situació també desconeguda. Silenci. Quin cel més maco fa avui, no?, va dir
de sobte amb veu serena. De nou silenci. Sí,
quina sort està avui aquí dalt, vaig contestar mentre seguia amb la mirada
el vol d’una àliga cuabarrada. Des de que havia sortit de l’ermita de Sant
Miquel que un pensament s’obria pas des del subconscient i avançava,
ocult,com avança el foc sota les
cendres d’un bosc cremat. L’aranya, aliena al que estava passant, seguia
teixint. I vaig decidir que jo també volia seguir teixint la meva vida. Com
després d’un eclipsi, de nou la llum. Sempre
hi ha flors per als que desitgen veure-les, va dir un pintor. I jo
desitjava seguir veient flors. Volia tornar a veure com l’estiu prega per la
pluja. Volia veure com la llavor germina amb la pluja redemptora. Volia escriure
aquell poema que tenia pendent d’escriure. Volia intentar impossibles com
abraçar el vent. Com agafar la lluna amb les dents. Li havia vist els ulls a la
mort i no em van agradar.
Vaig fer una passa enrere. Que acabis de passar un bon dia li
vaig dir a la noia sense mirar-la. Igualment,
em va contestar ella. No sé si em va mirar. Després una altra passa enrere i em
vaig girar per començar a baixar del cim en direcció a Cal Magí Vidal. De reüll
vaig veure com ella es dirigia en direcció contrària a la meva.Deuria baixar per l’ermita de Sant Miquel per
després retornar a l’Audiblanc que
tenia aparcat a la carretera d’Aiguaviva.
D’aquell dia ja fa molt de temps, però tenia ganes
d’explicar-t’ho. Ja en tornarem a parlar, si vols, quan ens tornem a veure.
Sigui quan sigui. Que ja no vull molestar-te més, que avui és diumenge i encara
tens una bona colla de tires de ceps per a podar.
42km de vinyes, pins, roures, alzines i tot el demés
Puig de la Cova des del cim de la Talàia del Montmell
"... sigui com vulgui, gairebé vaig volar, i només que m'hagués descordat l'abric i amb els braços ben oberts n'hagués agafat les dues meitats, com els ocells, el vent m'hauria aixecat del tot i amb la més gran lleugeresa m'hauria empès pendent avall fins al bosc, després l'hauria sobrevolat fins ben lluny ..."
- La història del senyor Sommer", Patrick Süskind -
"Situada dalt d'un turó arrodonit de no gaire més de 700 metres d'altitud, molt
propera i al nord de la talaia del Montmell, és un punt de dispersió d'aigües,
que per la part sud s'encaminen cap al Gaià. El conjunt el formen l'ermita amb
dues parts constructives diferenciades: una part més antiga de factura romànica
i una ampliació gòtica amb voltes de creueria. Adossada al seu costat hi ha la
casa de l'ermità, en ruïnes, i a la part nord una mena d'era. De la mateixa
manera que les aigües sud-oest enllà baixen cap al Gaià la vista que s'hi veu
del Camp és àmplia i bella, sobretot si trobeu un dia de primavera neta i
esplendorosa. També la vista ens proporciona una bona percepció del conjunt muntanyós
denominat Bloc del Gaià, mirant cap a Selma, cap a Montagut en direcció nord i
cap al Montmell al sud. Un món de muntanya mitjana relativament gran que
comunica el Penedès, l'Alt Camp, la Conca i l'Anoia, món de poblament antic que
humanitzà el territori i que, com a tot arreu, ha vist com una part
significativa del seu hàbitat dispers no només s'ha despoblat sinó que s'ha
convertit en ruïnes."
