dissabte, 13 d’agost del 2022

Camins en la foscor, imatges

 

Camins en la foscor

 

 "... i vaig tirar amunt en direcció al castell. La nit s’enretirava i la matinada era gèlida, els geners anticiclònics ja ho tenen això."

 


"I, malgrat el fred, vaig aturar-me a redós d’un vell ametller bord que començava a florir amb més aviat poca esma."

 

"A la meva dreta tota la serra del Montmell es perfilava amb un traç perfecte del principi a la fi davant l’horitzó ataronjat amb que es despertava el dia. L’olor humida de l’albada ho amarava tot."

 

"A la façana hi ha un rellotge de sol i em vaig quedar allà, palplantat, mirant-lo i pensant com de feixuc se’m feia el pas de les hores, dels dies. A la meva esquena la Talaia m’observava en silenci traient el nas per darrere la Serra de Cal Baró."


"Obrint-me pas entre la bardissa em vaig apropar a una finestra per mirar a l’interior. Gran part del sostre ja s’havia ensulsiat i les teules s’apilaven fetes a trossos barrejades amb tot tipus de runa."

 
 
"Alguns cabirons de fusta encara feien jocs d’equilibri per a no caure. El mas ja s’havia desfet per dins, ara ho començava a fer per l’exterior.  A mi m’estava passant el mateix. Ja quasi no quedava res de mi, només records."
 
 
 

"Aquell dia la inversió tèrmica havia provocat que durant la nit el fred s’hagués refugiat al fons de l’obaga. Corrent costa avall em ploraven els ulls en rebre aquell aire gèlid i els pulmons se m’omplien d’un hivern que tallava com un ganivet. Vers al fons del torrent anava esquivant branques caigudes i reguerots amb la mateixa precisió quirúrgica amb que al llarg de la meva vida he anat esquivant l’amor."


"Al peu mateix de la Serra del Montmell vaig alçar el cap buscant la graonada on hi ha l’ermita de Sant Miquel, aquell dia tan arrapada a la muntanya que semblava que tingués por de caure."

 

" Al fons de la nau, per una de les dues finestres de doble esqueixada que té el petit absis, s’obria pas en la penombra un feix de llum esbiaixada que il·luminava partícules de pols en suspensió. Damunt l’altar un petit pessebre amb data del 2015. Tot aquell espai estava farcit d’una humitat que brollava de l’interior de la muntanya i que em va deixar congelat fins als ossos."
 
 

 
"Darrere la Serra de la Montjoia un mar tranquil havia mudat el color blau pel daurat. I és que la llum començava a arribar a tots els racons, també als més foscos de la meva ànima. Per un dels vessants del Puig de la Cova vaig comptar catorze pins que retallaven el paisatge. I jo que encara m’entretenia amb futileses."
 

 
"Pel llom pedregós de la serra vaig arribar al cim i em vaig aturar al cingle que mira al nord."
 

 "A la meva dreta el massís de Montserrat li havia robat el blau al mar i emergia entre la boira."
 

"A recer del Puig de les Forques el campanar de Selma s’enlairava per sobre la pineda guardant dins seu els secrets dels que un dia van habitar el poble. Dalt el campanar el vertigen de les absències. Sota meu l’aturonada ermita de Sant Marc i sota l’ermita una parada de cirerers esperant abril. Era com si aquell dia hagués triat jo el color de les carenes, dels cims, del cel."


Solitary experiments - "Every now and then (Wiegand remix)"


 
 "I always look straight ahead
But sometimes I'm just too blind"
 
 

2 comentaris:

  1. Una travessa per aquest bonic paisatge , que es va contagiant de la fredor de la matinada i els seus colors freds , però penso que a mida que el sol s'enlaira i els colors es tornen més càlids, també els contagiarà i millorarà la seva visió de les coses.
    Unes magnífiques fotografies, especialment les primeres, pels seus colors !.
    Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari!. S'ha escrit molt sobre com ens afecta en l'estat d'ànim la llum de l'hivern, de la tardor, l'estiu, la primavera. Al final potser tot és tan simple com buscar sempre el costat positiu de les coses malgrat que, com diu la cançó, "de vegades soc massa cec". Salut!.

      Elimina