Polaroids

Polaroids

Accèsit al XIV Concurs literari dels "100 cims"

FEEC

Cim: Mola d'Estat o dels Quatre Termes

 

Casa Forestal de Castellfollit (Vimbodí i Poblet)

 

Com que l’albada trigava a arribar he invocat a totes les lluernes del Barranc de Castellfollit i m’he posat a caminar abans que es fes de dia. Tinc moltes coses per explicar-te. Sí, ho sé, al final et parlaré del mateix de sempre. Ja vaig venir fa dues setmanes però com que la boira no s’aixecava vaig tornar cap a casa. Diuen que la renúncia a la muntanya és un acte d’humilitat, per això difícil. He deixat el cotxe a tocar de la casa forestal com ho vam fer aquell diumenge del mes de març de 1978, aquell dia l’R-12 el vam deixar al costat d’un cartell d’ICONA que no recordo que més deia. La placa d’Ingenieros de Montes encara hi és. Quan pujo a la Mola a cada passa que faig intento fer veure que mai ens ha passat res de dolent. I es que quan pujo a la Mola m’imagino que m’estàs seguint a dos metres darrere meu amb la Polaroid penjada al coll. Quan vas néixer els metges ens van dir que el trastorn genètic que paties probablement faria que la teva vida fos tan fràgil i efímera com la flor del cirerer. I et vam comprar una Polaroid, la vas estrenar aquell diumenge que vam pujar a la Mola d’Estat. Trisomia 21 en diuen ara els que hi entenen, antes es feien servir altres paraules que feien mal. De vegades hi ha hòmens i dones que dins seu hi coven molta maldat. I el dolor sempre és punxegut.

Aquell diumenge de març, ho recordo bé, a la nit havia plogut i el dia es va despertar humit i fred. Sort dels pantalons de vellut que ta mare ens va obligar a posar-nos. I dels gorros de bola. Quan encara no havia tret del maleter els paraigües tu ja havies fotografiat la casa forestal. Et devia cridar l’atenció la torre que recorda a la d’un castell. Va ser la teva segona foto. La primera, recordes?, va ser la de l’iman de dins el cotxe on posava No corras amb la teva foto i la de la mare  a un costat i a l’altre del que representava era un semàfor. Mentre em cordava les xiruques i revisava la motxilla - roba de recanvi, esmorzars, guants, bufanda - sentia el so de la Polaroid amb una cadència de 60 segons que era el que tardava  en revelar la fotografia. Vas ensenyar-me la foto d’una falguera i la del tractor que a falta d’una roda davantera s’aguantava gràcies a un piló quadrat de fusta i  brut de greix. Un parpal de ferro es repenjava a la roda del darrere. Era un Massey Ferguson 135 com el que teníem naltros. El Mossèn Ferguson que en deia el teu tiet Gori quan venia a plegar avellanes. Les últimes xuclades  per acabar-me un Ducados van servir per a immortalitzar una llauna d’oli Repsol rovellada i abonyegada, una senalla de goma amb una ansa trencada i un pardal moll que estava al costat de la senalla. Vaig estalviar-me de dir-te que de tornada, mentre fotografiaves la Font Negra, el pardal ja era mort. Totes les fotos que vas fer aquell matí les vas penjar d’un cordill amb agulles d’estendre roba a la teva habitació. Quan arribi a casa aniré a mirar-les, com faig sempre que pujo aquí dalt. Estan com tu les vas col·locar, ni jo ni la teva mare hem tocat mai res de la teva habitació. Tot segueix en un ordre excessiu. Són polaroids que em porten records d’una vella felicitat, polaroids de colors gastats amb imatges que s’esvaeixen amb el pas del temps.  Polaroids que mica en mica es van marcint com jo.

Des de la casa forestal m’he enfilat en direcció a la serra del Bosc de Poblet, t’agradaria fotografiar els bolets pintats a les escorces dels arbres. Darrere on hi ha  pintat un peu de rata groc hi ha el que abans era un enorme pi i que ara ja és llenya. Els arbres del bosc moren allà on neixen. Espero que jo també. Tot acaba sent llenya escriu l’Albert Puig Pascual al seu llibre “Espectres a Gorrapte”. La gent també acabem sent llenya. Més amunt d’un enorme ou de reig el sender s’estreny, s’hi amunteguen les fulles de roure caigudes durant l’hivern. A aquella hora del matí feixos de llum s’escolaven entre les restes de la boira matinera que emergia de l’interior de l’alzinar. He guardat una mica d’aquesta llum a les butxaques del gec per si més tard, aquí a la Mola, m’entrava de nou la foscor.

Al Collet de la Cova Fumada he deixat el sender i m’he atansat a la cova. Hi vam esmorzar asseguts en un improvisat pedrís mig cobert de molsa on hi tocava el Sol; dos llonguets amb pernil i una Mirinda de taronja per a tu i la bota de vi per a mi. La poma ens la vam partir. Vas fotografiar-me mentre apagava un altre Ducados entre les cendres d’un foc al terra. Sota la balma estàvem a l’aixopluc de les gotes d’aigua que de tant en tant lliscaven de dalt la roca cap al terra i, també, a l’aixopluc de la resta del món. Avui no he esmorzat i quan m’he girat per a refer el camí he vist com una guineu, una rabosa que en diu ta mare, em mirava. En aquell racó del bosc la llum, feble, hi entrava gairebé de puntetes. La guineu s’ha esmunyit serra avall sense fer soroll entre alzines i grèvols.

Ha estat arribar aquí a la Mola i han començat a néixer els records d’aquell dia, el dia abans que el món es trenqués. Miro més enllà de l’aturonat Montral i cel i mar competeixen pel blau més intens. Ara m’apropo a la timba per a mirar el nostre Capafonts. A la fotografia que vas fer el poble va sortir molt llunyà. A sobre hi penjava un solitari núvol blanc enmig d’un cel clar i nítid. També vas fotografiar la font de coure de la cisterna excavada a la roca, després les Tres Creus i el toll on s’hi reflectien que aquell dia estava ple d’aigua. Avui està sec, no plou gaire últimament. També el petit pi que, arrelat en una esquerda del  roquerar, encara ara s’exhibeix com un acròbata sense xarxa vora l’estimball. Fa una estona dos corbs han aterrat a sobre d’una de les lloses que hi ha vora el cingle. Aquell diumenge, per a deixar constància de que havíem estat a la Mola, vaig arrencar una fulla de la llibreta Miquelrius que portava i després d’escriure la data vam signar amb els nostres noms i la vam deixar al costat d’una d’aquestes lloses sota el pes d’un roc. Amb tota la solemnitat que requeria la fita aconseguida vas escriure Josep amb un traç irregular però ferm i vas fotografiar la fulla. Brandant les ales per a donar-se impuls els corbs s’han enlairat i s’han entregat al vent, sobre el Brugent els raigs del Sol han transformat les seves negres ales en ales platejades talment fossin àngels. Sento la teva veu intentant buscar una resposta de l’eco que no arribava mai, les teves paraules s’enfonsaven al fons de la vall empeses per la gravetat. Entre Capafonts i Montral veig parades de sembrat que verdegen malgrat l’absència de pluja. L’endemà de pujar aquí a la Mola te’n vas anar amb només deu anys. Després de tu, com ombres allargades, els dies no s’acabaven mai. Després de tu del dolor n’he fet una part de mi. I alegu arribarà la primavera, en sento la flaire d’aquí dalt estant. Les flors del marfull ja despunten i papallones i borinots aviat se’n nodriran. A la primavera tot es renovarà. Tot menys aquestes muntanyes que estan igual com tu les vas veure. Les muntanyes no tenen temps. Assegut en aquesta llosa sento la Polaroid mentre fotografiaves la Mola de Roquerola i els Motllats. També una sargantana que et va sortir borrosa. La Mola d’Estat és de vegades la meva millor amiga, de vegades el pitjor dels meus enemics.

Aquesta tarda, abans que la foscor tot ho devori, entraré a la teva habitació i guardaré en una capsa de sabates les fotos que he fet avui amb la teva Polaroid. Una falguera, la Casa Forestal de Castellfollit, la Font Negra – avui seca -, la Cova Fumada, les Tres Creus, el  pi acròbata. No he trobat cap llauna d’oli rovellada ni cap pardal moll i els corbs no s’han deixat fotografiar. He fotografiat, això sí, una sargantana que no m’ha sortit moguda. Abans de baixar a sopar miraré un cop més les teves fotografies penjades d’un cordill amb agulles d’estendre roba. Són polaroids que em porten records d’una vella felicitat, polaroids de colors gastats amb imatges que s’esvaeixen amb el pas del temps.  Polaroids que mica en mica es van marcint com jo.

 

Linkin park - "One more light" 

"Who cares if one more light goes out?

Well I do"

Ningú ha escombrat les fulles caigudes

 

2n premi XXII Concurs de fotografia de Vila-rodona

  Categoria lliure

"Ningú ha escombrat les fulles caigudes" 

Wang Wei  

 

Artiga de Lin, Val d'Aran

 

 

"Trepitja fulles, que de bon matí, encarcarades de gebre, havien adquirit un to blavós, però que ara, amb el sol que les escalfa, tornen a ser del color d'aram de la tardor"

 

- "Ningú ha escombrat les fulles", Jordi Llavina -

 

 

Peter Heppner - "Good things break"

   

 

"Good things tend to change

Good things will not stay

Good things always end"

Camins en la foscor, imatges

 

Camins en la foscor

 

 "... i vaig tirar amunt en direcció al castell. La nit s’enretirava i la matinada era gèlida, els geners anticiclònics ja ho tenen això."

 

"I, malgrat el fred, vaig aturar-me a redós d’un vell ametller bord que començava a florir amb més aviat poca esma."

 

"A la meva dreta tota la serra del Montmell es perfilava amb un traç perfecte del principi a la fi davant l’horitzó ataronjat amb que es despertava el dia. L’olor humida de l’albada ho amarava tot."

 

"A la façana hi ha un rellotge de sol i em vaig quedar allà, palplantat, mirant-lo i pensant com de feixuc se’m feia el pas de les hores, dels dies. A la meva esquena la Talaia m’observava en silenci traient el nas per darrere la Serra de Cal Baró."

 

"Obrint-me pas entre la bardissa em vaig apropar a una finestra per mirar a l’interior. Gran part del sostre ja s’havia ensulsiat i les teules s’apilaven fetes a trossos barrejades amb tot tipus de runa."

 

 

"Alguns cabirons de fusta encara feien jocs d’equilibri per a no caure. El mas ja s’havia desfet per dins, ara ho començava a fer per l’exterior.  A mi m’estava passant el mateix. Ja quasi no quedava res de mi, només records."

 

 

 

"Aquell dia la inversió tèrmica havia provocat que durant la nit el fred s’hagués refugiat al fons de l’obaga. Corrent costa avall em ploraven els ulls en rebre aquell aire gèlid i els pulmons se m’omplien d’un hivern que tallava com un ganivet. Vers al fons del torrent anava esquivant branques caigudes i reguerots amb la mateixa precisió quirúrgica amb que al llarg de la meva vida he anat esquivant l’amor."

"Al peu mateix de la Serra del Montmell vaig alçar el cap buscant la graonada on hi ha l’ermita de Sant Miquel, aquell dia tan arrapada a la muntanya que semblava que tingués por de caure."

 

 

" Al fons de la nau, per una de les dues finestres de doble esqueixada que té el petit absis, s’obria pas en la penombra un feix de llum esbiaixada que il·luminava partícules de pols en suspensió. Damunt l’altar un petit pessebre amb data del 2015. Tot aquell espai estava farcit d’una humitat que brollava de l’interior de la muntanya i que em va deixar congelat fins als ossos."

 

 

 

 

"Darrere la Serra de la Montjoia un mar tranquil havia mudat el color blau pel daurat. I és que la llum començava a arribar a tots els racons, també als més foscos de la meva ànima. Per un dels vessants del Puig de la Cova vaig comptar catorze pins que retallaven el paisatge. I jo que encara m’entretenia amb futileses."

 

 

 

"Pel llom pedregós de la serra vaig arribar al cim i em vaig aturar al cingle que mira al nord."

 

 

 "A la meva dreta el massís de Montserrat li havia robat el blau al mar i emergia entre la boira."

 

"A recer del Puig de les Forques el campanar de Selma s’enlairava per sobre la pineda guardant dins seu els secrets dels que un dia van habitar el poble. Dalt el campanar el vertigen de les absències. Sota meu l’aturonada ermita de Sant Marc i sota l’ermita una parada de cirerers esperant abril. Era com si aquell dia hagués triat jo el color de les carenes, dels cims, del cel."

Solitary experiments - "Every now and then (Wiegand remix)"

 

 "I always look straight ahead

But sometimes I'm just too blind"

 

 

Camins en la foscor

 

2n premi XIII Concurs Literari 100cims

(Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya - FEEC)

Cim: Talaia del Montmell 

"Vaig aturar-me a redós d’un vell ametller bord que començava a florir amb més aviat poca esma"

Camins en la foscor 

Al sortir de casa vaig pensar si valia la pena tancar amb clau la porta, estaràs d’acord amb mi que en aquelles circumstàncies era un gest inútil. Però sí, la vaig tancar i vaig tirar amunt en direcció al castell. La nit  s’enretirava i la matinada era gèlida, els geners anticiclònics ja ho tenen això.  Pel camí de les Espalamoses tímidament començava a albejar, les vinyes reposaven. Alguns camps encara tenien les redoltes per arreplegar. Feia només una estona havia passat pel teu tros i vaig pensar que potser aquell diumenge fins i tot hi aniries a podar. Mai ens ha fet mandra treballar un diumenge a naltros, no?. I, malgrat el fred, vaig aturar-me a redós d’un vell ametller bord que començava a florir amb més aviat poca esma. A la meva dreta tota la serra del Montmell es perfilava amb un traç perfecte del principi a la fi davant l’horitzó ataronjat amb que es despertava el dia. L’olor humida de l’albada ho amarava tot. L’Estel del Matí, far improvisat, llepava la Talaia. Vaig cercar, al meu voltant, camins en la foscor que em portessin al cim i m’allunyessin d’aquell patiment. És difícil explicar-te com era aquell patir. Era un dolor que mai vaig poder entendre. Un dolor que, fins aquell dia, havia acabat acceptant.

Passat l’Albà, a l’altura de Cal Cortada, vaig deixar la pista per enfilar-me al petit turó on s’enlaira el mas. A la façana  hi ha un rellotge de sol i em vaig quedar allà, palplantat, mirant-lo i pensant com de feixuc se’m feia el pas de les hores, dels dies. A la meva esquena la Talaia m’observava en silenci traient el nas per darrere la Serra de Cal Baró. Obrint-me pas entre la bardissa em vaig apropar a una finestra per mirar a l’interior. Gran part del sostre ja s’havia ensulsiat i les teules s’apilaven fetes a trossos barrejades amb tot tipus de runa. Alguns cabirons de fusta encara feien jocs d’equilibri per a no caure. El mas ja s’havia desfet per dins, ara ho començava a fer per l’exterior. A mi m’estava passant el mateix. Ja quasi no quedava res de mi, només records. Si la vida és una copa que es va omplint jo ja havia dit prou.

Vaig continuar avançant per sota la Serra de l’Albà en direcció al Coll del Pi. Recordo una parada ermassot  amb paques de palla podrint-se. A l’altra banda del camí el bosc de pins i xiprers em va semblar una barreja que lligava tan bé com l’aigua i l’oli. Dins el bosc marges antics donaven testimoni del que temps enrere havien estat camps de conreu. També barraques de pedra seca que semblava que m’obrien la boca demanant auxili mentre el bosc, sempre voraç, les estrenyia amb una abraçada traïdora. I jo que no podia fer res per a salvar-les.

Des de la Masia del Pi Casamenter el camí baixa en continu descens cap al torrent de Manlleva. Aquell dia la inversió tèrmica havia provocat que durant la nit el fred s’hagués refugiat al fons de l’obaga. Corrent costa avall em ploraven els ulls en rebre aquell aire gèlid i els pulmons se m’omplien d’un hivern que tallava com un ganivet. Vers al fons del torrent anava esquivant branques caigudes i reguerots amb la mateixa precisió quirúrgica amb que al llarg de la meva vida he anat esquivant l’amor. Tot i que, ja saps, de vegades hi han hagut ulls que m’han agafat ben bé pel ganyot i m’han deixat sense alè. En poca estona vaig arribar a la carretera, al pont del Coll de l’Olivera. Abans de travessar-la m’aturo i passa un Audi blanc conduït per una noia. Ens vam mirar durant un segon. Al fons, just per sobre la Serreta de Can Ferrer, La Talaia ja a tocar.

Al peu mateix de la Serra del Montmell vaig alçar el cap buscant la graonada on hi ha l’ermita de Sant Miquel, aquell dia tan arrapada a la muntanya que semblava que tingués por de caure. Estava oberta i no vaig dubtar en entrar-hi. Al fons de la nau, per una de les dues finestres de doble esqueixada que té el petit absis, s’obria pas en la penombra un feix de llum esbiaixada que il·luminava partícules de pols en suspensió. Damunt l’altar un petit pessebre amb data del 2015. Tot aquell espai estava farcit d’una humitat que brollava de l’interior de la muntanya i que em va deixar congelat fins als ossos. Vaig sortir a fora a nodrir-me de l’escalfor d’un sol força tímid. A 700 metres d’altitud vaig mirar al meu voltant, tot eren camins de llum.

Des de l’ermita vaig començar a pujar en direcció a la carena, grimpant muntanya amunt era com si em donés l’esquena a mi mateix. Darrere la Serra de la Montjoia un mar tranquil havia mudat el color blau pel daurat. I és que la llum començava a arribar a tots els racons, també als més foscos de la meva ànima. Per un dels vessants del Puig de la Cova vaig comptar catorze pins que retallaven el paisatge. I jo que encara m’entretenia amb futileses.

Pel llom pedregós de la serra vaig arribar al cim i em vaig aturar al cingle que mira al nord. A un pam de la timba, per sobre la Vall de Sant Marc, era el senyor Sommer endinsant-se al llac. A la meva dreta el massís de Montserrat li havia robat el blau al mar i emergia entre la boira. Més enllà, sempre lluny, els blancs cims del Pirineu. A la meva esquerra les muntanyes de Prades a punt d’empassar-se una lluna que es resistia a marxar. Més a prop, la verdor dels pins de la Serra d’Ancosa i Montagut. A recer del Puig de les Forques el campanar de Selma s’enlairava per sobre la pineda guardant dins seu els secrets dels que un dia van habitar el poble. Dalt el campanar el vertigen de les absències. Sota meu l’aturonada ermita de Sant Marc i sota l’ermita una parada de cirerers esperant abril.  Era com si aquell dia hagués triat jo el color de les carenes, dels cims, del cel. Per sobre la garriga una aranya teixia la seva vida i una papallona que no tenia por del fred intentava no estavellar-se contra les meves cames amb el seu vol sincopat. Sabies que les papallones retenen records del seu passat com a erugues?. Em va venir al cap la primera vegada que vam trepitjar aquesta serra, va ser de petits per a visitar la Cova Gran, no recordo quin curs fèiem. De vegades la memòria és fràgil, de vegades la memòria ens fa fràgils.

No la vaig sentir arribar, senzillament de sobte estava allà, a un parell de metres meu. Sense mirar-la vaig intuir la seva presència també al límit del barranc. La noia estava allí pel mateix motiu que jo?. Dos desconeguts davant una situació també desconeguda. Silenci. Quin cel més maco fa avui, no?, va dir de sobte amb veu serena. De nou silenci. Sí, quina sort està avui aquí dalt, vaig contestar mentre seguia amb la mirada el vol d’una àliga cuabarrada. Des de que havia sortit de l’ermita de Sant Miquel que un pensament s’obria pas des del subconscient i avançava, ocult,  com avança el foc sota les cendres d’un bosc cremat. L’aranya, aliena al que estava passant, seguia teixint. I vaig decidir que jo també volia seguir teixint la meva vida. Com després d’un eclipsi, de nou la llum. Sempre hi ha flors per als que desitgen veure-les, va dir un pintor. I jo desitjava seguir veient flors. Volia tornar a veure com l’estiu prega per la pluja. Volia veure com la llavor germina amb la pluja redemptora. Volia escriure aquell poema que tenia pendent d’escriure. Volia intentar impossibles com abraçar el vent. Com agafar la lluna amb les dents. Li havia vist els ulls a la mort i no em van agradar.

Vaig fer una passa enrere. Que acabis de passar un bon dia  li vaig dir a la noia sense mirar-la. Igualment, em va contestar ella. No sé si em va mirar. Després una altra passa enrere i em vaig girar per començar a baixar del cim en direcció a Cal Magí Vidal. De reüll vaig veure com ella es dirigia en direcció contrària a la meva.  Deuria baixar per l’ermita de Sant Miquel per després retornar a l’Audi  blanc que tenia aparcat a la carretera d’Aiguaviva.

D’aquell dia ja fa molt de temps, però tenia ganes d’explicar-t’ho. Ja en tornarem a parlar, si vols, quan ens tornem a veure. Sigui quan sigui. Que ja no vull molestar-te més, que avui és diumenge i encara tens una bona colla de tires de ceps per a podar.

 

 Placebo - "Went missing"