Polaroids

Polaroids

Accèsit al XIV Concurs literari dels "100 cims"

FEEC

Cim: Mola d'Estat o dels Quatre Termes

 

Casa Forestal de Castellfollit (Vimbodí i Poblet)

 

Com que l’albada trigava a arribar he invocat a totes les lluernes del Barranc de Castellfollit i m’he posat a caminar abans que es fes de dia. Tinc moltes coses per explicar-te. Sí, ho sé, al final et parlaré del mateix de sempre. Ja vaig venir fa dues setmanes però com que la boira no s’aixecava vaig tornar cap a casa. Diuen que la renúncia a la muntanya és un acte d’humilitat, per això difícil. He deixat el cotxe a tocar de la casa forestal com ho vam fer aquell diumenge del mes de març de 1978, aquell dia l’R-12 el vam deixar al costat d’un cartell d’ICONA que no recordo que més deia. La placa d’Ingenieros de Montes encara hi és. Quan pujo a la Mola a cada passa que faig intento fer veure que mai ens ha passat res de dolent. I es que quan pujo a la Mola m’imagino que m’estàs seguint a dos metres darrere meu amb la Polaroid penjada al coll. Quan vas néixer els metges ens van dir que el trastorn genètic que paties probablement faria que la teva vida fos tan fràgil i efímera com la flor del cirerer. I et vam comprar una Polaroid, la vas estrenar aquell diumenge que vam pujar a la Mola d’Estat. Trisomia 21 en diuen ara els que hi entenen, antes es feien servir altres paraules que feien mal. De vegades hi ha hòmens i dones que dins seu hi coven molta maldat. I el dolor sempre és punxegut.

Aquell diumenge de març, ho recordo bé, a la nit havia plogut i el dia es va despertar humit i fred. Sort dels pantalons de vellut que ta mare ens va obligar a posar-nos. I dels gorros de bola. Quan encara no havia tret del maleter els paraigües tu ja havies fotografiat la casa forestal. Et devia cridar l’atenció la torre que recorda a la d’un castell. Va ser la teva segona foto. La primera, recordes?, va ser la de l’iman de dins el cotxe on posava No corras amb la teva foto i la de la mare  a un costat i a l’altre del que representava era un semàfor. Mentre em cordava les xiruques i revisava la motxilla - roba de recanvi, esmorzars, guants, bufanda - sentia el so de la Polaroid amb una cadència de 60 segons que era el que tardava  en revelar la fotografia. Vas ensenyar-me la foto d’una falguera i la del tractor que a falta d’una roda davantera s’aguantava gràcies a un piló quadrat de fusta i  brut de greix. Un parpal de ferro es repenjava a la roda del darrere. Era un Massey Ferguson 135 com el que teníem naltros. El Mossèn Ferguson que en deia el teu tiet Gori quan venia a plegar avellanes. Les últimes xuclades  per acabar-me un Ducados van servir per a immortalitzar una llauna d’oli Repsol rovellada i abonyegada, una senalla de goma amb una ansa trencada i un pardal moll que estava al costat de la senalla. Vaig estalviar-me de dir-te que de tornada, mentre fotografiaves la Font Negra, el pardal ja era mort. Totes les fotos que vas fer aquell matí les vas penjar d’un cordill amb agulles d’estendre roba a la teva habitació. Quan arribi a casa aniré a mirar-les, com faig sempre que pujo aquí dalt. Estan com tu les vas col·locar, ni jo ni la teva mare hem tocat mai res de la teva habitació. Tot segueix en un ordre excessiu. Són polaroids que em porten records d’una vella felicitat, polaroids de colors gastats amb imatges que s’esvaeixen amb el pas del temps.  Polaroids que mica en mica es van marcint com jo.

Des de la casa forestal m’he enfilat en direcció a la serra del Bosc de Poblet, t’agradaria fotografiar els bolets pintats a les escorces dels arbres. Darrere on hi ha  pintat un peu de rata groc hi ha el que abans era un enorme pi i que ara ja és llenya. Els arbres del bosc moren allà on neixen. Espero que jo també. Tot acaba sent llenya escriu l’Albert Puig Pascual al seu llibre “Espectres a Gorrapte”. La gent també acabem sent llenya. Més amunt d’un enorme ou de reig el sender s’estreny, s’hi amunteguen les fulles de roure caigudes durant l’hivern. A aquella hora del matí feixos de llum s’escolaven entre les restes de la boira matinera que emergia de l’interior de l’alzinar. He guardat una mica d’aquesta llum a les butxaques del gec per si més tard, aquí a la Mola, m’entrava de nou la foscor.

Al Collet de la Cova Fumada he deixat el sender i m’he atansat a la cova. Hi vam esmorzar asseguts en un improvisat pedrís mig cobert de molsa on hi tocava el Sol; dos llonguets amb pernil i una Mirinda de taronja per a tu i la bota de vi per a mi. La poma ens la vam partir. Vas fotografiar-me mentre apagava un altre Ducados entre les cendres d’un foc al terra. Sota la balma estàvem a l’aixopluc de les gotes d’aigua que de tant en tant lliscaven de dalt la roca cap al terra i, també, a l’aixopluc de la resta del món. Avui no he esmorzat i quan m’he girat per a refer el camí he vist com una guineu, una rabosa que en diu ta mare, em mirava. En aquell racó del bosc la llum, feble, hi entrava gairebé de puntetes. La guineu s’ha esmunyit serra avall sense fer soroll entre alzines i grèvols.

Ha estat arribar aquí a la Mola i han començat a néixer els records d’aquell dia, el dia abans que el món es trenqués. Miro més enllà de l’aturonat Montral i cel i mar competeixen pel blau més intens. Ara m’apropo a la timba per a mirar el nostre Capafonts. A la fotografia que vas fer el poble va sortir molt llunyà. A sobre hi penjava un solitari núvol blanc enmig d’un cel clar i nítid. També vas fotografiar la font de coure de la cisterna excavada a la roca, després les Tres Creus i el toll on s’hi reflectien que aquell dia estava ple d’aigua. Avui està sec, no plou gaire últimament. També el petit pi que, arrelat en una esquerda del  roquerar, encara ara s’exhibeix com un acròbata sense xarxa vora l’estimball. Fa una estona dos corbs han aterrat a sobre d’una de les lloses que hi ha vora el cingle. Aquell diumenge, per a deixar constància de que havíem estat a la Mola, vaig arrencar una fulla de la llibreta Miquelrius que portava i després d’escriure la data vam signar amb els nostres noms i la vam deixar al costat d’una d’aquestes lloses sota el pes d’un roc. Amb tota la solemnitat que requeria la fita aconseguida vas escriure Josep amb un traç irregular però ferm i vas fotografiar la fulla. Brandant les ales per a donar-se impuls els corbs s’han enlairat i s’han entregat al vent, sobre el Brugent els raigs del Sol han transformat les seves negres ales en ales platejades talment fossin àngels. Sento la teva veu intentant buscar una resposta de l’eco que no arribava mai, les teves paraules s’enfonsaven al fons de la vall empeses per la gravetat. Entre Capafonts i Montral veig parades de sembrat que verdegen malgrat l’absència de pluja. L’endemà de pujar aquí a la Mola te’n vas anar amb només deu anys. Després de tu, com ombres allargades, els dies no s’acabaven mai. Després de tu del dolor n’he fet una part de mi. I alegu arribarà la primavera, en sento la flaire d’aquí dalt estant. Les flors del marfull ja despunten i papallones i borinots aviat se’n nodriran. A la primavera tot es renovarà. Tot menys aquestes muntanyes que estan igual com tu les vas veure. Les muntanyes no tenen temps. Assegut en aquesta llosa sento la Polaroid mentre fotografiaves la Mola de Roquerola i els Motllats. També una sargantana que et va sortir borrosa. La Mola d’Estat és de vegades la meva millor amiga, de vegades el pitjor dels meus enemics.

Aquesta tarda, abans que la foscor tot ho devori, entraré a la teva habitació i guardaré en una capsa de sabates les fotos que he fet avui amb la teva Polaroid. Una falguera, la Casa Forestal de Castellfollit, la Font Negra – avui seca -, la Cova Fumada, les Tres Creus, el  pi acròbata. No he trobat cap llauna d’oli rovellada ni cap pardal moll i els corbs no s’han deixat fotografiar. He fotografiat, això sí, una sargantana que no m’ha sortit moguda. Abans de baixar a sopar miraré un cop més les teves fotografies penjades d’un cordill amb agulles d’estendre roba. Són polaroids que em porten records d’una vella felicitat, polaroids de colors gastats amb imatges que s’esvaeixen amb el pas del temps.  Polaroids que mica en mica es van marcint com jo.

 

Linkin park - "One more light" 

"Who cares if one more light goes out?

Well I do"

Senders de boira

 "Com rústegues agulles clavades, les pors burxen l’enteniment i desdibuixen el sender"

- Domènec Ribes Mateu -

Bosc de Poblet


Neuroticfish - "Suffocating right"

Quatre pecats

2n premi Concurs Literari "100 cims" 2017, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Títol: Quatre Pecats

Muntanya: Tossal de la Baltasana (Muntanyes de Prades)

Les ombres encara no s’han esvanit, és una hora en que el dia no s’acaba de decidir si se’n va o es queda una estona més. Mentre pugem per la pista penso amb uns minuts abans. I és que després de tants anys de curses de muntanya em creia que ja ho havia vist tot. Però no. A la sortida he vist un Filípides del segle XXI equipat amb xancles de platja i vetes als turmells. No em podia creure que es posés a córrer així.  Li he desitjat sort, sobretot a les ungles dels seus peus.

Primer avituallament a la Font del Deport. A partir d’aquí encenc el frontal, els arbres no em deixen veure ni el bosc ni la poca claror d’una tarda que expira el seu últim alè. Seguim pujant. Arribats al Mirador de La Pena llenço una llambregada a la meva esquerra per a veure com el capvespre ha pintat de vermell l’horitzó, és el preludi de la nit que se’ns cau a sobre. Hauria de ser pecat no quedar-se aquí una estona. El camí fa un gir a la dreta i dono l’esquena al Monestir de Poblet, empetitit ara per l’altura de la miranda.  Pujar una muntanya és allunyar-me de tot, és donar l’esquena a la resta per a saludar als núvols i tornar a baixar. El cel és el límit.

A partir de La Pena entro en boscos desconeguts. En aquest punt del GR171 encara anem força agrupats, aviat la distància ens anirà garbellant. Teoria de Darwin. Selecció natural.

Creuem una pista i un grup de varis corredors m’avança. Per uns instants els frontals de tots plegats junts han fet realitat allò de que “qualsevol nit pot sortir el Sol”. Passem el Coll de la Creu de l’Ardit. Ara el corriol planeja, és un camí amic. Treva. Ningú avança ningú, respir col·lectiu. Em persegueixen ombres, jo en persegueixo d’altres.  Uns metres davant meu algú cau i renega. Pedres i arrels són paranys posats pel bosc que, aliat amb la fosca, es diverteix i fa Festa Major amb nosaltres.

Dins el Bosc del Guerxet el grup s’ha reduït a dos, jo vaig darrera. En una bifurcació ens equivoquem uns metres i sortim del GR, l’aviso, rectifiquem. Ara vaig jo davant. No sempre es pot rectificar, no sempre hi ha una segona oportunitat.

El fins ara company de viatge ha desaparegut. Per primer cop des de que hem sortit de Poblet corro sol i ara el meu món s’ha reduït a l’espai que il·lumina el frontal. La foscor esmola els sentits. Penso amb els amics que també he deixat  enrere a partir del dia en que vam agafar  camins oposats. Lluny queden les tardes de partits de futbol interminables, de  bicicletes pels carrers costeruts del poble. Érem cowboys de pa sucat amb oli a la sortida del Cinema Parroquial el diumenge a la tarda. Són records de colors gastats i olor a regalèssia. El temps se m’esmuny entre les mans.  Camí de Prades un tel de nostàlgia se m’enganxa a la samarreta, o és la suor?. Anhelo ja una tardor que cada any costa més que arribi.

Al Clot del Llop torno a entrar en camins coneguts, la Mola d’Estat és a tocar. Uns metres abans hi ha el segon avituallament, aquí em trobo altres corredors i torno a córrer en companyia. A la Mola l’obscuritat ens amaga la cinglera, és palpa la buidor, s’intueix la timba. Empasso saliva. Si m’apropés a l’abisme veuria les llums de l’aturonat Capafonts. I, més enllà, a l’hora en que les muntanyes són blaves es perfilaria el campanar de Sant Pere de Mont-ral “dret com un guerrer vencedor entre dues valls sotmeses” tal com va escriure en Josep Iglésies. Ara el guerrer descansa embolcallat pel vel negre de la nit. També hauria de ser pecat no asseure´m aquí una estona i escoltar com la Vall del Brugent em parla en somnis.

Passat el Collet del Coster del Perroi  torno a la pista. De nou en solitari intento desviar els meus pensaments  per a que aquest tram no se’m faci monòton. I apareixes tu.  On deus parar ara?. La teva presència m’acompanya tossuda sempre que vaig a la muntanya. En cada tartera, en una alzina centenària, en una font amagada, mentre envejo a isards creuant una congesta. Torno a tu a contracor com a contracor tornen les onades a la mar en el seu intent de fugida. Estàs enganxada a la meva memòria com núvol al cim del Matterhorn. La muntanya era l’únic que ens unia. Saps, d’aquí una estona estaré dalt la Baltasana. Recordo el dia que en aquest tossal el Sol brillava només per a tu. Recordo que em vas dir allò que assolir un pic era una mena de catarsi personal, el paisatge des de l’altura t’obria la ment, netejava l’ànima. Sé que et senties així, que era veritat. La resta era mentida. La línia que separava les teves mitges veritats de les mentides era massa prima. Tenies, com la lluna, una cara oculta.  I aquell dia, mentre tornàvem a Prades, no et vaig demanar que et quedessis per por a un no, un no tranquil dels teus, es clar.  Hivern en ple mes de maig. Vam caure com fulles. Tu, serena mentre t’acomiadaves. Impassible. Jo, estàtic i derrotat com un arbre davant el llenyataire que li etziba un tall rere l’altre.  Amb la gola seca em vaig empassar una embosta de realitats esquinçades. Ara que corres al meu costat et diré que no vaig plorar, plorar hagués estat com dessagnar-me. I a cada llàgrima vessada una petita victòria teva; no et vaig voler donar aquest plaer.  Ara que estàs aquí, de nit corrent amb mi, et dono les gràcies per tanta buidor, per aquell paisatge erm on em vas deixar. El que no et mata et fa més fort va escriure el filòsof. I és veritat. M’avança una parella, no me n’havia adonat de la seva presència.

Tènue llum al fons, veus que murmuren. Arribo a l’últim avituallament. Paraules d’ànim d’algú a qui no li veig la cara per no enlluernar-lo, bec aigua, tinc gana però no menjo perquè m’ensumo el gluten. Erri De Luca diu que la solitud és proteïna per a l’escriptura, per a mi el gluten és proteïna que em mata. Un adéu i m’enfilo ja cap a la Baltasana.

Travesso el cim del Tossal caminant mentre m’acompanya a desgrat el so del generador elèctric de les antenes. L’altura em regala un bri d’aire fresc que em revifa, les llums de Prades em regalen la convicció de que acabaré la cursa. Són com un far enmig d’un mar de foscor. Alço el cap només un segon i m’omplo de nit. Sota la Via Làctea guardo aquest instant a la motxilla, més tard ja el recuperaré. Quina sort ser aquí!. M’hi estaria hores comptant estels en veu alta si no fos que ara no tinc temps ni per a comptar els set estels de l’Óssa Major. No aturar-se aquí dalt hauria de tornar a ser pecat. Avui ja en van tres.

Fins a la pista del Coll del Bosc el sender baixa ràpid, vertiginós, divertit. La roureda dorm. Les meves trepitjades sincronitzades amb la meva respiració trenquen el silenci. La llum que em guia  desvetlla un  pi i em mira de reüll, estarrufa les seves fulles. Si la foscor esmola els sentits el final proper de la cursa ara els relaxa.

Prades és a tocar, de nou per corriol segueixo baixant fent ziga-zagues enmig de roures, pins i alzines. La claror del frontal fa que les ombres de les soques dels arbres prenguin vida, es barallen entre elles en una lluita per l’espai, bosc màgic dins un somni d’una nit d’estiu.

Les primeres cases em reben amb les finestres obertes per a foragitar la xafogor d’un altre juliol etern. Un televisor encès davant un sofà.  Gent sopant. Tertúlia a la fresca . Més avall algú està somiant. Jo, el contrari d’ells.

A l’últim revolt  un grupet de canalla m’esperona amb crits d’ànim  com si fos el primer en arribar. La meva cursa no ha tingut èpica ni cap esprint final per a la victòria però, que carai,  després del que he treballat durant la setmana potser sí que em mereixo aquesta rebuda. Sense aturar-me pico de mans amb tots ells i m’arrenquen un somriure. Els hi dono les gràcies. Per l’entusiasme i sobretot per a fer-me somriure, no és fàcil.

Un home passeja tranquil·lament, el gos el porta deslligat i me’l miro de cua d’ull. Mentre faig un mos  vaig ràpid cap el bus que em retornarà a Poblet. Tenir pressa a aquestes hores de la nit sempre és pecat, aquí i arreu. Quatre.

t.o.y. - "Three words"



El Monestir de Poblet des de La Pena

Mola d'Estat o dels Quatre Termes

Capafonts i la Vall del Brugent

Sant Pere de Montral des de la Mola d'Estat

Cim del Tossal de la Baltasana

Prades des de la Baltasana

Pel Bosc de Poblet (Conca de Barberà - Catalunya)

Itinerari històric pel Bosc de Poblet http://tinyurl.com/nflz9d9 

De/Vision - "Breathless"



 

 

"Tot al llarg d’aquest itinerari es descobreixen restes dels diferents llocs insòlits que van marcar la història del bosc, així com restes d’antics usos i aprofitaments del mateix.
D’entre els principals usos del bosc cal destacar l’aprofitament d’àrids que ha deixat marca en les formacions rocoses. Les pedreres eren llocs d’on s’extreia material per a la fabricació de llambordes i més tard per a la producció de matxaca per a la construcció de carreteres i vies fèrries.

Més endavant, dins l’alzinar, es troben restes d’antigues carboneres, clots quadrats de 1,5 x 2 m i 0,5 m de fondària que es recobrien amb petites branques verdes de material sobrer de la tala de l’alzinar. Així, es facilitava una combustió lenta i completa durant 24 a 28 h per tal d’obtenir el "carbonet".

Els senders eren la principal via de comunicació en altres temps. En alguns trams de l’itinerari es troben indicis d’aquest trànsit en forma de marges de pedra i guals. També destaca l'existència de dues fonts molt concorregudes encara actualment, la font dels Boixets i la font del Deport. Al llarg del recorregut també es troben antigues edificacions, algunes d’elles conservades en bon estat, com és el cas de la casa forestal de la Pena.

El Pou de Gel va ésser construït pels monjos del monestir de Poblet. Posteriorment, els enginyers de forests hi van condicionar un habitatge en el seu interior, per tal d’utilitzar-lo fins el moment en què es construí el "xalet de la Pena".

El tram més interessant de l’itinerari és el corresponent a la senda del Colom, via que fra Pere Marginet utilitzava per traslladar-se al monestir de Poblet els caps de setmana des de la seva residència habitual, una cova que va condicionar per tal de fer-hi d’ermità, al segle XV. Les restes d’aquest personatge descansen a la capella de Sant Salvador."

 

 

 

 

 

 

Senda del Colom

 

 

 

Senda del Mata-rucs

 

 

Cova de Fra Marginet

 

 

- La llegenda de Fra Pere Marginet i el dimoni -

 

Conta la llegenda que un dia s'aparegué Satanàs a Fra Pere per mostrar-li tots els béns que s'estava perdent en aquella cova, però el monjo resistí la temptació. Un altre dia se li aparegué en forma de dona, que el va temptar, però com l'anterior ocasió, Fra Pere es mostrà ferm. Així, el dimoni es va presentar a la Cova de la Pena amb diferents aspectes i, recordant-li els seus anys de disbauxa quan va abandonar el monestir de Poblet, li oferí diversitat de luxes i plaers, però Fra Pere va resistir totes les temptacions.

El dimoni, no volent acceptar la seva derrota, va tenir una idea genial; en lloc de luxes, li oferiria una vida senzilla però feliç i, així, va prendre la forma d'un ase. S'estava apropant a la cova quan Fra Pere el veié, sense dubtar-ho un moment li lligà les corretges sense que el dimoni pogués dir res. Aleshores el monjo va fer carregar a l'ase pedres d'un torrent sec per aixecar un mur exterior (que avui es pot veure a l'ermita de la Pena) i, amb les pedres que li van sobrar, va construir un portal d'entrada a l'estança on va lligar l'ase.

L'endemà va arribar una legió de dimonis i manaren a Fra Marginet deslligar l'ase. Aquest ho va fer i a l'instant es va transformar de nou en Satanàs. Aleshores, veient que aquest no havia pogut deslliurar-se de les lligadures de Fra Pere, tots els dimonis van marxar fent una gran remor i aixecant flamarades. El dimoni es va presentar a pagesos dels voltants i els digué:

«Digueu a Fra Marginet

que no tornarà a agafar el Dimoni

al Bosc de Poblet»

 

El Pou de Gel