Un altre Puigmal (relat)

 

Primer premi

XI Premi Literari "100cims" 2020

(Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya)

Mirant cap a Fontalba des del cim del Puigmal

Un altre Puigmal

 

La llum del dia comença a enfilar-se, només fa una estona l’albada es fonia amb la nit. Sempre m’agrada posar-m’hi aviat, just després d’acomiadar-me d’uns estels que aquí dalt sembla que m’hagin de caure a sobre. Sento com palpiten, com respiren. El retall d’una lluna minvant es resisteix a marxar. M’aturo i un pensament salta com una espurna. A la lluna, de petita, li escrivia cartes. M’inventava les respostes. Com ocells migradors tornen moments oblidats. Torna’m al lloc on la vida bategava canta en Dausà. Continuo endavant, el camí ja és plenament perceptible malgrat que els arbres encara m’amaguen els colors del món. A aquesta hora sembla que res hagi de passar. El silenci pesa, va carregat d’incerteses. És el mateix ritual de cada any, ja no recordo quants puigmals porto dins la motxilla. I va pujant dins el bosc de pi negre de Sant Gil. Me’l conec de memòria. El camí vull dir. A cada passa trenco un bocí d’aquesta calma poderosa que em regala la pineda. Ara tot és olor de bosc humit, d’herbes a les que soc incapaç de posar nom. Gotes de la rosada guardades entre la molsa. Hi ha també fusta morta, podrida. Amb el fred del matí el meu alè es transforma en vapor. M’aturo de nou, escolto un fil d’aigua que s’escola per algun lloc. No el veig. Al que sí que veig és a un isard pocs metres més amunt, quiet em mira. Ens mirem. No sembla sorprès de veure’m, jo sí de veure’l a ell tan a prop. I gira cua, se’n va sender amunt amb tota la parsimònia del món. Ja en té prou de mi, m’ha passat d’altres vegades i no precisament amb isards.  Malgrat la brevetat del moment li dono les gràcies per ser-hi. A l’isard vull dir. Als vells arbres i al fil d’aigua que no veig també. Camino i penso en els dies que portava sense anar a la muntanya, confinada a la feina set dies a la setmana durant massa temps. I ara, estar aquí, fins i tot se’m fa una mica estrany. Camí amunt dono l’esquena a tot el que m’ha angoixat aquests últims mesos. Camí amunt dono l’esquena a un sol que de reüll he vist que ja treu el nas per darrera les blavoses muntanyes que em marquen l’horitzó. Al Pla de l’Ortigar dues vaques jeuen i remuguen a redós una de l’altra. Aixeco el cap, un núvol blanc visita el cim del Finestrelles. El pensaments em surten per ensumar l’aire.

Al torrent de l’Embut em trobo els primers excursionistes, m’avancen. Bon dia!. Entre prats la vida creix amb la llum i esdevé mentre vaig fent via. Travesso un altre cop el torrent, ara cap a l’esquerra. Després del salt d’aigua de la Coma de l’Embut el corrent desapareix per un engolidor. Escolto com l’aigua es deixa devorar pel forat, escolto la terra que trepitjo. La piuladissa d’un ocell que plana a sobre meu. L’espill d’aigua em distorsiona el rostre i m’amaga les incipients arrugues que, vora els ulls, van deixant les urpes del temps. Penso, no sé perquè, quants cors trencats deu haver-hi ara mateix al món?. I, malgrat tot, avui em sento bé. Sento com batega la vida. I li dono les gràcies. A la muntanya vull dir.

A la tartera les meves passes s’alenteixen, el sender serpenteja entre el pedregar i s’enlaira com una heura insaciable. Una congesta de neu s’arrapa a les roques i s’amaga de la llum. De tant en tant alço el cap, avui el cel no m’amaga res. Jo sí.

Albiro ja la creu més enllà del pla que em reconforta després de la llarga pujada. Des del cim el que veig em recorda que petita soc. Dissimulo el cansament. Dissimulo el vertigen, també, de viure. Fotografia. Veig abraçades, somriures i el vol pausat d’una papallona que esquiva el boscam de cames. Més avall un parapent sobrevola el Coll de Barraques. I aleshores, quan em giro, et veig. En un acte reflex em tapo la cara amb el Buff i m’aparto de tothom per a no sentir-me acorralada. Busco refugi, un cau segur.  Aquí ho tinc difícil. Desitjo ser pedra de tartera i que no et fixis en mi.  M’allunyo fins a un turonet pedregós des d’on us puc veure sense ser vista. Has pujat amb la Maria, que veig que riu alguna cosa que has dit. Us feu una foto amb el mòbil. Ara, ella, la deu està publicant al facebook. També hi són les nenes, que no sé com es diuen. La gran ja és tan alta com la mare. Les dues amanyaguen un labrador. Penso que la Maria això de l’edat ho porta millor que jo. Darrerament he guanyat pes. Ara, saps, torno a caminar per les muntanyes de Prades, durant un temps només podia mirar-me-les des de darrere la finestra de casa. De vegades tinc por de trobar-te per aquells camins que tan bé coneixes, de creuar-nos en algun revolt a prop de la Pena, d’estar asseguda a la Mola dels Quatre Termes mirant com Capafonts es recolza a la muntanya i al girar-me veure que t’apropes a mi. Què ens diríem?. Intento recordar quines van ser les últimes paraules que ens vam dir. I penso, on va quedar tanta tendresa?. Us miro, tu ara rondines perquè les nenes volen enfilar-se a la creu. Fas baixar la petita. Tothom hi puja, papa!. Ella, la Maria, busca dins la motxilla. Guants. També crema pels llavis. Una llàgrima està a punt de trair-me, puc intuir el regust a sal. Em dic que deu ser l’aire fred que de tant en tant s’esmuny entre vessants. Sí, deu ser això. M’assec. Miro la gent que puja des de la Collada d’Er. Algun dia haig de fer l’Olla. Un núvol passa tan a prop meu que podria tocar-lo amb la mà si no fos que aixecar el braç podria delatar la meva presència. Em venen al cap records vells però no prou antics per a caure en l’oblit. D’aquí mateix, d’un fred Puigmal de novembre amb el cim enfarinat i baixant a corre-cuita enmig de rialles amb l’aiguaneu que ens amarava els cabells. Gotes que, impulsades pel vent, se’ns arrapaven a la cara i es transformaven en cristalls que brillaven com un milió estels al cel. Després, ja sota aixopluc, va venir la pluja i amb ella promeses que amb el temps van quedar en res. Ara, al present, la pluja té memòria. Sóc una mare trista?. Tu no ho saps però fa una estona has conegut al teu fill. Al nostre fill. Quan el Roc – naltros tenim un pastor alemany – es dirigia cap al vostre labrador el Felix l’ha retingut agafant-lo per l’arnés i tu i ell heu topat colze amb colze. I us heu somrigut, us heu disculpat per la topada. No passa res!, deus haver dit. Després us heu donat l’esquena. Pare i fill. Dos perfectes desconeguts. És que no t’has fixat com us assembleu?. Els mateixos gestos que et recordo. Parla fluixet sense mirar mai als ulls, així com per no molestar. Com tu. La timidesa li vessa per tot arreu. Potser quan ho vam deixar t’ho hauria d’haver dit. Però, mira, no ho vaig fer. Va ser una fugida en solitud. A casa, de nit, la mare plorava d’amagat. El pare callava. I una gèlida matinada de març ens va portar una nevada tardana i amb ella també aquell primer plor. Un nou batec de vida, també per a mi.  Després van venir àngels que bescanviaven llibres per dents. I els anys que passen volant. Dotze ja. Ara, crec, ja és tard per a corregir. I ell mai ha preguntat pel seu pare. Potser algun dia ho farà. Potser algun dia li explicaré. Potser, al final, tot anirà bé.

Com hagués estat la meva vida amb tu?, tots tres. El present és prendre la vida tal i com ve. De vegades sento que sóc feta de mil colors.  De vegades només de blanc i negre. D’altres vegades puc ser mil tons d’un mateix color, com una passejada pel Bosc de Poblet un solejat diumenge al matí de tardor. Puc ser també multitud. O solitud enmig de massa gent. Com ara aquí, al cim del Puigmal. Sort de les muntanyes, dels llibres. Dels pares.  I li dono les gràcies per ser-hi. Al nostre fill vull dir.

Sembla que la Maria ja en té prou i us poseu en marxa de nou cap a Fontalba. Jo, el Felix i el Roc anirem en sentit contrari i baixarem a Núria des del Coll de Finestrelles, hem decidit que encara ens queden forces per a una mica més de muntanya. No tenim pressa, el dia ens dona marge. Ahir pensava que aquest no seria un Puigmal més a la meva llista. Hi pujava per primer cop amb el teu fill.  Certament no ha estat un altre Puigmal. 

 

Hooverphonic - "Eden"