Garmin mountain festival Vall de Boí 2026
Barruera, Catalunya
Cursa sky 25,79k +2054m
Pica Cerví de Durro (2656m)
"Ser-hi, fer-ho. Només es tractava d'això. I sí, les cames tenen memòria. La dopamina va fer la resta. Feia molt de temps ..."
Mondtraüme - "I need to know"
Blanca com la neu
2n premi al XVI Concurs literari dels "100 cims"
FEEC
Cim: Mola de Colldejou
Fins el Coll del Guix no ens hem dit res. La boira, ancorada al llarg de la Serra de Llaberia i de la Mola, no ens deixa treure a passejar els pensaments, ens acompanya silenciosa com un somni. Quan hem sortit de Colldejou, la boira, hipnòtica com el vol dels estornells, s’escolava entre els carrers i amarava tot el que tocava. Fa una estona, només baixar del cotxe, l’aire fred m’ha caigut, a plom, a sobre. Un gos bordava en algun lloc. Un gat arraulit dins una capsa de sabates a redós de la porta d’una casa suplicava que el deixessin entrar. La boira es freda i blanca com la neu. Sortint del poble algú mantenia una conversa. Eren com veus llunyanes a través de la pluja. L’últim cop que el vaig veure vam ser incapaços de bastir una conversa que anés més enllà d’una protocol·lària salutació. Després va venir aquell silenci on cada paraula no pronunciada era un trau a la pell i a l’ànima. En el comiat, ell, va deixar anar, de sobte, un “ens hem de veure algun dia” al que, jo, vaig contestar amb un desmenjat “sí, estaria bé veure’ns”. No esperava el seu missatge i menys la seva proposta de pujar la Mola de Colldejou. Em deia que era l’últim cim que havíem fet junts. Vaig acceptar sense pensar-m’ho ni un segon. Tot i que diria que l’últim cim que havíem fet era la Talaia del Montmell. La pressa del temps fa que no recordi amb exactitud qui dels dos té raó. Tampoc importa.
L’ascens, a partir del Coll del Guix, es feixuc. Al Portell de les Processons el camí gira a la dreta. El camí es fresat, no té pèrdua. A mesura que ens enlairem la distància entre el món i nosaltres va augmentant. A la vegada que la distància entre nosaltres s’estreny. La boira del matí s’enretira. El Sol comença a escalfar. Però només una mica. Deixem enrere el bosc de pi. Amb l’altura el pedregar guanya protagonisme. Algunes alzines, desordenades, escampades com per l’atzar entre les roques, completen la senzillesa del paisatge. Ens aturem a beure al costat d’una d’aquestes alzines. Té cinc soques que emergeixen de la mateixa arrel. Ens mirem. Somriures de complicitat. A aquest moment hi convidem també a una lluna que, a aquella hora del matí, encara es resisteix a marxar. Es com un ull que segueix les nostres passes. A la nostra esquena, la Miranda de Llaberia. Malgrat les canes als cabells i les arrugues als nostres rostres, ens reconeixem els mateixos somriures de fa trenta anys. Som el que sempre hem sigut. Ens mirem als ulls. També les mateixes mirades. Els ulls no envelleixen. Fent equilibris entre dues branques de l’alzina hi ha una teranyina esquitxada de gotes del plugim que deixava la boira. Una gota regalima lentament i cau al terra. Decideixo trencar el silenci:
- Jo: Saps, fa poc vaig plorar. Em venia de gust dir-t’ho.
- Ell: No fa per tu.
- Jo: El què, plorar?.
- Ell: No. Explicar-ho.
Riem.
- Ell: Perquè?.
- Jo: Perquè vaig plorar o perquè t’ho explico?
- Ell: Perquè vas plorar.
- Jo: Algú va descobrir les meves febleses. Em vaig sentir desprotegit. Plorar es el bàlsam que calma els neguits que m’habiten.
Silenci.
- Ell: Últimament a casa no hem estat massa bé. Ara, però, estem una mica millor. Suposo que ja ho sabies. Tot se sap. No es fàcil explicar aquestes coses. Continuem pujant?.
- Jo: Som-hi.
Ara sí, cada paraula pronunciada ens porta a una altra. Cada frase és la llavor per a la següent. La conversa, per l’ampli llom de la Mola, flueix. Ens porta a sentir-nos, de nou, units en aquest món. El present es desdibuixa. Furguem en les cendres de l’oblit. Son pensaments que no sabíem que guardàvem. En els records de joventut hi ha somnis, hi ha promeses, ferides que mai guareixen. Ombres que mai s’esvaeixen. Ens aturem a la vora d’un cingle, a pocs metres de les restes de la fortificació militar. Aquí les roques ens fan de recer del vent que, a estones, bufa amb força. Hi toca el Sol, s’hi està bé. Algunes alzines desafien la llei de la gravetat arrapades al precipici suïcida de la muntanya. Esmorzem. Una gota d’oli em taca els pantalons. Parlem de que ens hem fet grans. I els pares vells. Als seus fills no els reconeixeria del temps que fa que no els veig, de tant com han crescut. Parlem d’aquell pneumàtic de tractor que, de petits, a la golfa de casa seva, era una barca. Amb poca cosa en teníem prou. Era un món petit, però suficient. La joventut es la tempesta, la força imparable. És, de sobte, l’estiu que s’acaba. Sota la cinglera, el poble, Colldejou. Petit, silenciós vist des de l’altura. Dalt la cinglera, entre les roques, ens refugiem en la nostàlgia. Mirar enrere es agredolç. I, malgrat tot, no estic trist. Els anys que feia que no parlàvem s’apilaven ja com fulles seques després d’una ventada. El demà s’ha convertit en l’avui. I ara som la suma de les coses bones i dolentes que ens han anat passant. I la vida, entre mos i mos, que va passant. El temps, insaciable, tot ho devora. Ens apropem a les ruïnes de la fortificació on una sargantana s’esmuny entre les pedres. Busquem, amb la mirada, cims, turons, colls, pobles, masos, camins, molins de vent. A prop de la Torre de Fontaubella veig el que deu ser una parada d’ametllers florits. Vist des d’aquí dalt són com núvols, blancs com la neu, arran de terra. I la Miranda, ara davant nostre, que ens mira a naltros. No ens n’ha tret l’ull de sobre en tot l’ascens. A la nostra esquena, inabastable, la Mediterrànea es deixa estimar pel Sol.
- Jo: recordes quan escollíem un fragment d’algun llibre i el llegíem dalt els cims?.
- Ell: sí. Però ara llegeixo poc. El dia a dia se’m menja les hores.
- Jo: n’he triat un per avui. Me’l volia escriure al mòbil però l’he apuntat en un paper, com abans. Llegeixo?.
- Ell: sí, es clar.
- Jo: diu: “Com és, ser vell?. És quan diuen la paraula encara quan et parlen. Encara treballa, vostè?. Encara fa acampada, encara fa això o allò?. Quan algú em pregunta com estic, responc: encara soc aquí.”
Un núvol viatger se’ns apropa. Ve de l’altra banda de la Serra de Llaberia. Dalt la Mola un retrobament. Un petit miracle. Tenia que ser, com no, dalt els cims, on tot es veritat. On la llum es mes pura. Sento, i no només amb la mirada, la bellesa de tot el que m’envolta. Me n’alegro, sense dir-ho, de que el meu cor, amb els anys, no s’hagi convertit en una pedra més com les que ara trepitjo. Sé que de vegades sóc el silenci més devastador. O un cel de plom. I per ser feliç en tinc prou amb el vers d’un poema. O d’una cançó. També amb la companyia d’algú dalt d’un cim. Com ara, aquí, enmig d’aquesta estranya tranquil·litat. Enmig de records, alguns, potser, inventats de tant antics com són.
Iniciem el descens. El pendent es fort i, en alguns trams, ens ajudem de les mans. La roca, a aquesta hora, es encara freda com el gel. Comencem a trobar els primers pins, dispersos i moldejats pel vent i el pas del temps. Entrem de nou al bosc. Dins la pineda alguns arbres desmanegats, la fusta podrint-se. Un pi s’arrepenja en el seu veí, com buscant consol per la seva desgràcia. Una vida arrencada de soca-rel. Atzar o destí?. Perquè els finals sempre són amargs. Hi ha una llauna de refresc rovellada dins un bassal de fang. La màgia de fa una estona dalt la Mola ha desaparegut. Tot es tan fràgil. El retorn al poble el fem tancats cadascú en el seu silenci i envoltats d’aquest poema de tràgica bellesa.
Entrem a Colldejou per la placeta de l’Ajuntament. No hi ha ningú pels carrers. Una mica més avall una dona, amb bata d’estar per casa, frega l’escaleta d’entrada a casa i ens saluda. Penso que, d’aquí a una estona, un cop ens haguem dit adéu, deixarem, de nou, que cadascú continuï amb la seva vida. Però ara no sóc jo qui trenca el silenci.
- Ell: podríem quedar per pujar la Miranda, des d’aquí Colldejou.
- Jo: sí, es clar. Mirem dates i venim.
- Ell: saps. Ho he estat pensant mentre baixàvem. Potser l’últim cim que vam fer junts no va ser la Mola sinó la Talaia del Montmell.
- Jo: potser sí. Ara es la Mola.
De tornada a casa penso que la memòria, com la boira, també pot ser blanca com la neu.
Eisfabrik - "Strings of life"
Tornar a les muntanyes
1r premi al XV Concurs literari dels "100 cims"
FEEC
Cim: Montagut d'Ancosa
Hivern
Finals de gener, darrere l’església de Sant Jaume de Montagut el Sol comença a treure el cap tímidament. Al cel hi ha llargues bandes paral·leles de núvols acolorides de taronja i del negre de la nit que, tossuda, es resisteix a marxar. Davant meu una alzina queda perfectament perfilada davant l’horitzó.
L’albada avui té pressa, la llum desperta als primers ocells. Al peu de Montagut noto com la mà gèlida de l’hivern m’esgarrapa la cara. La pell sembla que em cremi. Hi ha records que també cremen com el foc. Mentre camino en direcció al senderó que puja cap al cim sento el cruixit de la terra humida que la nit ha glaçat. Sender amunt els arbres es mantenen en profund silenci. Pins, alguna savina, algun petit roure al que encara li queden quatre fulles per caure. És un món petit aquest de Montagut. Com el meu.
Des del cim veig que alguns ametllers bords comencen a florir. Disseminats al llarg de la carretera que uneix Querol amb el Coll de la Torreta semblen nascuts de l’atzar. Aïllats els uns del altres són el caprici del vent que disseminà les llavors sense seguir, aparentment, cap ordre. Els cinc pètals de les flors, ja d’un blanc intens, endolceixen el paisatge mentre preguen que cap glaçada les castigui per les presses a sortir. El Sol de gener no escalfa. Avui el dia serà fred, La Peluda s’arrapa a la Serra de Miramar com heura a una paret. A l’altra costat de la serra un vel de boira blanca s’estén fins més enllà de l’horitzó. El cim és un petit alzinar on en destaca, una mica apartada de les altres, una alzina, la més propera a la miranda. Som dues solituds, en això ens assemblem. Té l’escorça clivellada de tanta set com pateix, jo les mans. Dels anys i de la feina. Des de dins l’alzinar en brolla una remor. I no és l’aire que mou les fulles, són paraules velles, gastades. Són mots antics de temps millors. És la meva veu recordant dies més feliços. La nostàlgia ho embelleix tot. He pujat tantes vegades aquí dalt i feia tant de temps que no hi venia que avui em sento un estrany, com la lluna al cel del migdia. Haig de venir aquí més sovint, com feia abans. Haig de tornar a les muntanyes.
Primavera
Feia dies que no tenia temps de pujar a Montagut, era ple hivern l’últim cop. El dia ha estat poc primaveral, massa càlid. A aquesta hora, però, la temperatura recula. M’haig de posar el jec. He pujat pel sender tancat en mi mateix i acompanyat del cant d’un cucut. Arribo al cim just per veure com l’últim Sol cau per ponent. Em giro un instant, a la Serra del Montmell un núvol reposa a sobre la Talaia. Sota meu les parades de sembrat de la Plana d’Ancosa aquest any estan verdes. També grogues de la colza. La pluja ha estat escassa però, mentre l’aigua no arribava, de la rosada de la nit la llavor se n’ha nodrit. Suficient com per obrir-se pas entre la terra i enlairar-se per a veure els colors del món. La vida sempre s’obre pas entre les adversitats. Darrere les muntanyes de Prades el cel vermell de la posta s’ha transformat en una llum infraroja preludi de la nit que s’atansa. Llum de foguera d’on en salten, com espurnes arrencades de la llenya, records que tenia oblidats en algun racó. Una petita alzina em mira als ulls i, intueixo, m’endevina els pensaments. La deixo fer. Me’ls xucla i corren cap a les branques com saba que ascendeix des de les arrels. Hi ha dies, com avui, que són com l’atzavara, floreixen quan moren. Recordo, ara, que en una llunyana terra vaig veure com la nit s’encenia de llums verdes portades pels vents del nord. Es movien per sobre meu i embellien el món blanc i glaçat que m’envoltava. A estones tota aquella llum semblava que m’anava a caure, a plom, a sobre meu. Segons explica una faula les llums del nord són les guspires que provoquen les guineus quan corren de nit i amb les seves cues colpegen la neu. Diuen, també, que qui les aconsegueix veure viurà feliç per sempre. I jo que desitjava, malgrat les fiblades del fred a les mans, quedar-me allí per sempre mirant aquell cel, tan lluny de casa. Lleugera com una ploma, la nit, aquí Montagut, va caient i aviat el cel estrellat serà el bàlsam que em guarirà les nafres de la vida. El silenci s’estira, les lluernes s’amaguen. De tornada sender avall m’arrenco una promesa, vindré aquí dalt més sovint. Sí, haig de tornar a les muntanyes.
Estiu
L’enyor de la pluja és present arreu de Montagut. Terra assedegada, els camins son pols. A l’estiu tot s’alenteix, les hores suren ingràvides sota aquest Sol roent. Dalt el cim avui la marinada crema, ni un bri d’aire fresc que alleugi aquesta xafogor. Més enllà del Collet del Vent les parets de La Serra i La Collada fan equilibris per a no ensulsiar-se. A La Collada el teulat encara aguanta, almenys fins que els cabirons de fusta no puguin resistir ja més el pes del temps ni la voracitat dels corcs. Masos oblidats en terres ermes, un silenci que no s’acaba. Més enllà de les ruïnes resten les memòries dels que un dia van marxar cercant una vida millor.
Mirant cap a al nord busco Montclar i l’ermita de Sant Miquel, però la calitja amb prou feines em deixa entreveure el massís i les seves característiques roques clares. Sota Montclar i apartant-se una mica de la Serra de Brufaganya, la Vall del Gaià s’obre pas formant un congost. L’església de Santa Maria i la torre del castell són el far que ens avisa que, sota el penyal, tímida s’hi amaga Santa Perpètua de Gaià. Entre Seguer i Querol, d’aquí dalt no és veu, la vall pateix la síndrome de l’impostor i amaga la seva part més bella, les aigües fosques del Gorg Negre. Sota les imponents parets de roca negra el riu ja fa temps que baixa desmenjat, el cabal és ben escadusser.
Fa molta calor i, amagats entre la bardissa, els grills no paren de cantar. Són els mascles els que canten. A la tardor moriran. Uns metres per sota meu, a prop del Coll de Montagut, un ramat de cabres es nodreix del rostoll d’una parada de sembrat ja segat. Escolto com borda el gos pastor, orgullós fa valer la seva autoritat. Les altres obeeixen, ves quin remei no els queda. El meu besavi també era pastor de cabres, va néixer en aquesta muntanya. També en va marxar. Haig de venir més sovint, les meves arrels també pertanyen a aquests boscos. Haig de tornar a les muntanyes.
Tardor
Malgrat que ja és desembre la tardor ha arribat fa només un parell de setmanes, sense avisar. Semblava que el fred no arribaria mai. La tarda s’escurça, com la meva vida. Abans de pujar aquí dalt el cim, i malgrat la pluja, he anat a visitar el roure de Formigosa. Li han començat a caure les fulles, el flux de saba comença a minvar. Quants anys deu portar exposat als llamps?. M’he aixoplugat una estona sota el seu immens brancatge. Estic segur que, si calgués, amb les seves branques podria aguantar tot el pes del món. De camí a Montagut he alçat el cap un moment per a rebre la pluja i curar, per uns segons, la meva ment cansada. L’olor de terra molla ho amarava tot. El món no és lloc per als febles.
La pluja s’ha transformat en roina i, aquí dalt el cim, s’ha girat una lleugera brisa. La tempesta, ara, viatja cap a ponent i deixa anar tota la ràbia del cel a sobre la Serra Voltorera i la Serra de Selmella. Un llamp estripa l’horitzó i il·lumina els negres núvols. Després, el tro.
Per llevant ja s’obre una clariana per on s’hi esmuny una mica d’esperança. Recordo, a contracor, que una vegada em vaig enamorar. Hi han pensaments que no cal regar-los per a que creixin. I sí, potser he estimat poc. De vegades somiar el seu nom fa que la nit s’aturi i, si em llevo i miro per la finestra, veig el seu record dormint al costat de la lluna. Els meus neguits vaguen per l’alzinar. Haig de marxar, fa fred. Quan d’aquí a una estona estigui a casa buscaré algun un poema i me’l llegiré. Potser triaré aquell que comença dient “Pujo a les muntanyes, dono l’esquena a la resta”1 . Perquè no vinc més sovint aquí?. Dic en veu alta que haig de tornar a les muntanyes. Dic, també, que no em prometo res.
1 Del poema “Pujo a les muntanyes”, d’Erri De Luca
Second Complex - Surrender
"Segons explica una faula les llums del nord són les guspires que provoquen les guineus quan corren de
nit i amb les seves cues colpegen la neu. Diuen, també,que qui les aconsegueix veure viurà feliç per sempre."
Eisfabrik - King of the cold
