![]() |
Sant Jaume de Montagut (Alt Camp) Code 64 - "Carry me home" |
diumenge, 31 de desembre del 2017
dilluns, 25 de desembre del 2017
De nit entre silencis
"La llum del dia acusa, la foscor de la nit dóna l'absolució"
- El dia abans de la felicitat - , Erri De Luca
![]() |
Serra d'Ancosa (Alt CAmp) DSTR - "Silent world" |
Etiquetes de comentaris:
Alt Camp,
DSTR,
Erri De Luca,
Montagut,
nit
diumenge, 10 de desembre del 2017
Una nova albada per Selma
Etiquetes de comentaris:
Aiguamúrcia,
Alt Camp,
Architect,
Selma
diumenge, 3 de desembre del 2017
Vila-rodona nocturna (4)
Etiquetes de comentaris:
Alt Camp,
Radioaktivists,
Vila-rodona
diumenge, 5 de novembre del 2017
Comptant estels
Etiquetes de comentaris:
Alt Camp,
Etage neun,
Querol,
Sant Jaume de Montagut
diumenge, 3 de setembre del 2017
El rei de la muntanya
"Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un rere l'altre, executant una seqüència idèntica de passos per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit. Hi havia l'enveja per la superioritat de l'animal, com a caçador admetia la baixesa que inventa un expedient, l'aguait des de lluny. Sense la certesa de ser inferior no hi ha impuls per posar-se a l'altura."
"El pes de la papallona", Erri De Luca
Etiquetes de comentaris:
a-ha,
Erri De Luca,
excursionisme,
Vall de Núria
dissabte, 2 de setembre del 2017
Llum contra foscor
Etiquetes de comentaris:
Baix Penedès,
Ermita de Sant Marc,
excursionisme,
t.o.y.
dissabte, 1 de juliol del 2017
Quatre pecats
2n premi Concurs Literari "100 cims" 2017, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya
Títol: Quatre Pecats
Muntanya: Tossal de la Baltasana (Muntanyes de Prades)
Les ombres encara no s’han esvanit, és una hora en que
el dia no s’acaba de decidir si se’n va o es queda una estona més. Mentre pugem
per la pista penso amb uns minuts abans. I és que després de tants anys de
curses de muntanya em creia que ja ho havia vist tot. Però no. A la sortida he
vist un Filípides del segle XXI equipat amb xancles de platja i vetes als
turmells. No em podia creure que es posés a córrer així. Li he desitjat sort, sobretot a les ungles
dels seus peus.
Primer avituallament a la Font del Deport. A partir
d’aquí encenc el frontal, els arbres no em deixen veure ni el bosc ni la poca
claror d’una tarda que expira el seu últim alè. Seguim pujant. Arribats al
Mirador de La Pena llenço una llambregada a la meva esquerra per a veure com el
capvespre ha pintat de vermell l’horitzó, és el preludi de la nit que se’ns cau
a sobre. Hauria de ser pecat no quedar-se aquí una estona. El camí fa un gir a
la dreta i dono l’esquena al Monestir de Poblet, empetitit ara per l’altura de
la miranda. Pujar una muntanya és
allunyar-me de tot, és donar l’esquena a la resta per a saludar als núvols i
tornar a baixar. El cel és el límit.
A partir de La Pena entro en boscos desconeguts. En aquest
punt del GR171 encara anem força agrupats, aviat la distància ens anirà
garbellant. Teoria de Darwin. Selecció natural.
Creuem una pista i un grup de varis corredors m’avança. Per
uns instants els frontals de tots plegats junts han fet realitat allò de que
“qualsevol nit pot sortir el Sol”. Passem el Coll de la Creu de l’Ardit. Ara el
corriol planeja, és un camí amic. Treva. Ningú avança ningú, respir col·lectiu.
Em persegueixen ombres, jo en persegueixo d’altres. Uns metres davant meu algú cau i renega. Pedres
i arrels són paranys posats pel bosc que, aliat amb la fosca, es diverteix i fa
Festa Major amb nosaltres.
Dins el Bosc del Guerxet el grup s’ha reduït a dos, jo
vaig darrera. En una bifurcació ens equivoquem uns metres i sortim del GR,
l’aviso, rectifiquem. Ara vaig jo davant. No sempre es pot rectificar, no
sempre hi ha una segona oportunitat.
El fins ara company de viatge ha desaparegut. Per primer
cop des de que hem sortit de Poblet corro sol i ara el meu món s’ha reduït a
l’espai que il·lumina el frontal. La foscor esmola els sentits. Penso amb els
amics que també he deixat enrere a
partir del dia en que vam agafar camins
oposats. Lluny queden les tardes de partits de futbol interminables, de bicicletes pels carrers costeruts del poble. Érem
cowboys de pa sucat amb oli a la sortida del Cinema Parroquial el diumenge a la
tarda. Són records de colors gastats i olor a regalèssia. El temps se m’esmuny
entre les mans. Camí de Prades un tel de
nostàlgia se m’enganxa a la samarreta, o és la suor?. Anhelo ja una tardor que
cada any costa més que arribi.
Al Clot del Llop torno a entrar en camins coneguts, la
Mola d’Estat és a tocar. Uns metres abans hi ha el segon avituallament, aquí em
trobo altres corredors i torno a córrer en companyia. A la Mola l’obscuritat
ens amaga la cinglera, és palpa la buidor, s’intueix la timba. Empasso saliva. Si
m’apropés a l’abisme veuria les llums de l’aturonat Capafonts. I, més enllà, a
l’hora en que les muntanyes són blaves es perfilaria el campanar de Sant Pere
de Mont-ral “dret com un guerrer vencedor entre dues valls sotmeses” tal com va
escriure en Josep Iglésies. Ara el guerrer descansa embolcallat pel vel negre
de la nit. També hauria de ser pecat no asseure´m aquí una estona i escoltar
com la Vall del Brugent em parla en somnis.
Passat el Collet del Coster del Perroi torno a la pista. De nou en solitari intento desviar
els meus pensaments per a que aquest tram
no se’m faci monòton. I apareixes tu. On
deus parar ara?. La teva presència m’acompanya tossuda sempre que vaig a la
muntanya. En cada tartera, en una alzina centenària, en una font amagada, mentre
envejo a isards creuant una congesta. Torno a tu a contracor com a contracor
tornen les onades a la mar en el seu intent de fugida. Estàs enganxada a la
meva memòria com núvol al cim del Matterhorn. La muntanya era l’únic que ens unia.
Saps, d’aquí una estona estaré dalt la Baltasana. Recordo el dia que en aquest
tossal el Sol brillava només per a tu. Recordo que em vas dir allò que assolir
un pic era una mena de catarsi personal, el paisatge des de l’altura t’obria la
ment, netejava l’ànima. Sé que et senties així, que era veritat. La resta era
mentida. La línia que separava les teves mitges veritats de les mentides era
massa prima. Tenies, com la lluna, una cara oculta. I aquell dia, mentre tornàvem a Prades, no et
vaig demanar que et quedessis per por a un no, un no tranquil dels teus, es
clar. Hivern en ple mes de maig. Vam
caure com fulles. Tu, serena mentre t’acomiadaves. Impassible. Jo, estàtic i
derrotat com un arbre davant el llenyataire que li etziba un tall rere l’altre.
Amb la gola seca em vaig empassar una
embosta de realitats esquinçades. Ara que corres al meu costat et diré que no
vaig plorar, plorar hagués estat com dessagnar-me. I a cada llàgrima vessada
una petita victòria teva; no et vaig voler donar aquest plaer. Ara que estàs aquí, de nit corrent amb mi, et
dono les gràcies per tanta buidor, per aquell paisatge erm on em vas deixar. El
que no et mata et fa més fort va escriure el filòsof. I és veritat. M’avança
una parella, no me n’havia adonat de la seva presència.
Tènue llum al fons, veus que murmuren. Arribo a l’últim
avituallament. Paraules d’ànim d’algú a qui no li veig la cara per no enlluernar-lo,
bec aigua, tinc gana però no menjo perquè m’ensumo el gluten. Erri De Luca diu
que la solitud és proteïna per a l’escriptura, per a mi el gluten és proteïna
que em mata. Un adéu i m’enfilo ja cap a la Baltasana.
Travesso el cim del Tossal caminant mentre m’acompanya a
desgrat el so del generador elèctric de les antenes. L’altura em regala un bri
d’aire fresc que em revifa, les llums de Prades em regalen la convicció de que
acabaré la cursa. Són com un far enmig d’un mar de foscor. Alço el cap només un
segon i m’omplo de nit. Sota la Via Làctea guardo aquest instant a la motxilla,
més tard ja el recuperaré. Quina sort ser aquí!. M’hi estaria hores comptant
estels en veu alta si no fos que ara no tinc temps ni per a comptar els set estels
de l’Óssa Major. No aturar-se aquí dalt hauria de tornar a ser pecat. Avui ja
en van tres.
Fins a la pista del Coll del Bosc el sender baixa ràpid,
vertiginós, divertit. La roureda dorm. Les meves trepitjades sincronitzades amb
la meva respiració trenquen el silenci. La llum que em guia desvetlla un
pi i em mira de reüll, estarrufa les seves fulles. Si la foscor esmola
els sentits el final proper de la cursa ara els relaxa.
Prades és a tocar, de nou per corriol segueixo baixant
fent ziga-zagues enmig de roures, pins i alzines. La claror del frontal fa que
les ombres de les soques dels arbres prenguin vida, es barallen entre elles en
una lluita per l’espai, bosc màgic dins un somni d’una nit d’estiu.
Les primeres cases em reben amb les finestres obertes
per a foragitar la xafogor d’un altre juliol etern. Un televisor encès davant
un sofà. Gent sopant. Tertúlia a la
fresca . Més avall algú està somiant. Jo, el contrari d’ells.
A l’últim revolt un grupet de canalla m’esperona amb crits d’ànim com si fos el primer en arribar. La meva
cursa no ha tingut èpica ni cap esprint final per a la victòria però, que
carai, després del que he treballat
durant la setmana potser sí que em mereixo aquesta rebuda. Sense aturar-me pico
de mans amb tots ells i m’arrenquen un somriure. Els hi dono les gràcies. Per
l’entusiasme i sobretot per a fer-me somriure, no és fàcil.
Un home passeja tranquil·lament, el gos el porta
deslligat i me’l miro de cua d’ull. Mentre faig un mos vaig ràpid cap el bus que em retornarà a
Poblet. Tenir pressa a aquestes hores de la nit sempre és pecat, aquí i arreu.
Quatre.
t.o.y. - "Three words"
![]() |
El Monestir de Poblet des de La Pena |
![]() |
Mola d'Estat o dels Quatre Termes |
![]() |
Capafonts i la Vall del Brugent |
![]() |
Sant Pere de Montral des de la Mola d'Estat |
![]() |
Cim del Tossal de la Baltasana |
![]() |
Prades des de la Baltasana |
diumenge, 30 d’abril del 2017
Siurana (Priorat)
Etiquetes de comentaris:
blanc i negre,
Priorat,
Seadrake,
Siurana
diumenge, 12 de març del 2017
Vila-rodona nocturna (3)
Etiquetes de comentaris:
Alt Camp,
Lluna,
Namnambulu,
Vila-rodona
diumenge, 5 de febrer del 2017
El tresor de Montagut
![]() |
Sant Jaume de Momtagut Solitary experiments - "Counterpart" |
El tresor de Montagut
El tresor de Montagut és la creu de Montagut.
Diuen que un vaixell anava a la deriva i la primera terra que va veure va ser el puig de Montagut i això els va salvar. El capità va regalar una creu d'or, molt grossa, com a agraïment, per haver-se salvat.
Aquesta creu fou molt important per als parroquians de Montagut i l'imaginari col·lectiu li donà unes característiques físiques que probablement no tenia. Ja hem vist abans que, quan es parla de la crema de la Mare de Déu de Querol, es diu que era preciosa i de molt valor, cosa gairebé impossible si tenim en compte la pobresa dels habitants del poble. És per això que la vox populi creu que les pedres han estat robades i així s'explica quan es van adonar del robatori:
"Quan va marxar el capellà de Montagut, van dipositar la creu al Banc de Valls i el Jaume Parellada Rovira, de Cal Mandil, quan va ser alcalde, va anar al Banc de Valls per veure què se n'havia fet de la creu i resulta que es va trobar amb una creu de llautó. Qui va fer el canvi, no se sap. Si van ser els capellans, els del Banc ..."
La Laieta ens explica que "el capellà del poble de Querol va passar per totes les masies de les Ordes, que pertanyien a la parròquia de Montagut, perquè firmessin per tal de dur-la al Banc de Valls. Tots van signar excepte un perquè deia que era un regal i que qui l'havia regalada la podia venir a buscar, fossin fills, nebots ... Del Banc de Valls, va sortir despullada (es veu que hi tenia pedres precioses incrustades) i la van portar a l'Arquebisbat".
- "El fil de la memòria. Querol, Montagut, Esblada, Bonany i Valldossera: una mirada al passat", de M.Isabel Berenguer i Tomàs
- "El fil de la memòria. Querol, Montagut, Esblada, Bonany i Valldossera: una mirada al passat", de M.Isabel Berenguer i Tomàs
Etiquetes de comentaris:
Alt Camp,
Montagut,
Querol,
Sant Jaume de Montagut,
Solitary experiments
diumenge, 1 de gener del 2017
Etiquetes de comentaris:
Alt Camp,
de/vision,
Montagut,
Querol,
Sant Miquel de Montclar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)