Quatre pecats

2n premi Concurs Literari "100 cims" 2017, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Títol: Quatre Pecats

Muntanya: Tossal de la Baltasana (Muntanyes de Prades)

Les ombres encara no s’han esvanit, és una hora en que el dia no s’acaba de decidir si se’n va o es queda una estona més. Mentre pugem per la pista penso amb uns minuts abans. I és que després de tants anys de curses de muntanya em creia que ja ho havia vist tot. Però no. A la sortida he vist un Filípides del segle XXI equipat amb xancles de platja i vetes als turmells. No em podia creure que es posés a córrer així.  Li he desitjat sort, sobretot a les ungles dels seus peus.

Primer avituallament a la Font del Deport. A partir d’aquí encenc el frontal, els arbres no em deixen veure ni el bosc ni la poca claror d’una tarda que expira el seu últim alè. Seguim pujant. Arribats al Mirador de La Pena llenço una llambregada a la meva esquerra per a veure com el capvespre ha pintat de vermell l’horitzó, és el preludi de la nit que se’ns cau a sobre. Hauria de ser pecat no quedar-se aquí una estona. El camí fa un gir a la dreta i dono l’esquena al Monestir de Poblet, empetitit ara per l’altura de la miranda.  Pujar una muntanya és allunyar-me de tot, és donar l’esquena a la resta per a saludar als núvols i tornar a baixar. El cel és el límit.

A partir de La Pena entro en boscos desconeguts. En aquest punt del GR171 encara anem força agrupats, aviat la distància ens anirà garbellant. Teoria de Darwin. Selecció natural.

Creuem una pista i un grup de varis corredors m’avança. Per uns instants els frontals de tots plegats junts han fet realitat allò de que “qualsevol nit pot sortir el Sol”. Passem el Coll de la Creu de l’Ardit. Ara el corriol planeja, és un camí amic. Treva. Ningú avança ningú, respir col·lectiu. Em persegueixen ombres, jo en persegueixo d’altres.  Uns metres davant meu algú cau i renega. Pedres i arrels són paranys posats pel bosc que, aliat amb la fosca, es diverteix i fa Festa Major amb nosaltres.

Dins el Bosc del Guerxet el grup s’ha reduït a dos, jo vaig darrera. En una bifurcació ens equivoquem uns metres i sortim del GR, l’aviso, rectifiquem. Ara vaig jo davant. No sempre es pot rectificar, no sempre hi ha una segona oportunitat.

El fins ara company de viatge ha desaparegut. Per primer cop des de que hem sortit de Poblet corro sol i ara el meu món s’ha reduït a l’espai que il·lumina el frontal. La foscor esmola els sentits. Penso amb els amics que també he deixat  enrere a partir del dia en que vam agafar  camins oposats. Lluny queden les tardes de partits de futbol interminables, de  bicicletes pels carrers costeruts del poble. Érem cowboys de pa sucat amb oli a la sortida del Cinema Parroquial el diumenge a la tarda. Són records de colors gastats i olor a regalèssia. El temps se m’esmuny entre les mans.  Camí de Prades un tel de nostàlgia se m’enganxa a la samarreta, o és la suor?. Anhelo ja una tardor que cada any costa més que arribi.

Al Clot del Llop torno a entrar en camins coneguts, la Mola d’Estat és a tocar. Uns metres abans hi ha el segon avituallament, aquí em trobo altres corredors i torno a córrer en companyia. A la Mola l’obscuritat ens amaga la cinglera, és palpa la buidor, s’intueix la timba. Empasso saliva. Si m’apropés a l’abisme veuria les llums de l’aturonat Capafonts. I, més enllà, a l’hora en que les muntanyes són blaves es perfilaria el campanar de Sant Pere de Mont-ral “dret com un guerrer vencedor entre dues valls sotmeses” tal com va escriure en Josep Iglésies. Ara el guerrer descansa embolcallat pel vel negre de la nit. També hauria de ser pecat no asseure´m aquí una estona i escoltar com la Vall del Brugent em parla en somnis.

Passat el Collet del Coster del Perroi  torno a la pista. De nou en solitari intento desviar els meus pensaments  per a que aquest tram no se’m faci monòton. I apareixes tu.  On deus parar ara?. La teva presència m’acompanya tossuda sempre que vaig a la muntanya. En cada tartera, en una alzina centenària, en una font amagada, mentre envejo a isards creuant una congesta. Torno a tu a contracor com a contracor tornen les onades a la mar en el seu intent de fugida. Estàs enganxada a la meva memòria com núvol al cim del Matterhorn. La muntanya era l’únic que ens unia. Saps, d’aquí una estona estaré dalt la Baltasana. Recordo el dia que en aquest tossal el Sol brillava només per a tu. Recordo que em vas dir allò que assolir un pic era una mena de catarsi personal, el paisatge des de l’altura t’obria la ment, netejava l’ànima. Sé que et senties així, que era veritat. La resta era mentida. La línia que separava les teves mitges veritats de les mentides era massa prima. Tenies, com la lluna, una cara oculta.  I aquell dia, mentre tornàvem a Prades, no et vaig demanar que et quedessis per por a un no, un no tranquil dels teus, es clar.  Hivern en ple mes de maig. Vam caure com fulles. Tu, serena mentre t’acomiadaves. Impassible. Jo, estàtic i derrotat com un arbre davant el llenyataire que li etziba un tall rere l’altre.  Amb la gola seca em vaig empassar una embosta de realitats esquinçades. Ara que corres al meu costat et diré que no vaig plorar, plorar hagués estat com dessagnar-me. I a cada llàgrima vessada una petita victòria teva; no et vaig voler donar aquest plaer.  Ara que estàs aquí, de nit corrent amb mi, et dono les gràcies per tanta buidor, per aquell paisatge erm on em vas deixar. El que no et mata et fa més fort va escriure el filòsof. I és veritat. M’avança una parella, no me n’havia adonat de la seva presència.

Tènue llum al fons, veus que murmuren. Arribo a l’últim avituallament. Paraules d’ànim d’algú a qui no li veig la cara per no enlluernar-lo, bec aigua, tinc gana però no menjo perquè m’ensumo el gluten. Erri De Luca diu que la solitud és proteïna per a l’escriptura, per a mi el gluten és proteïna que em mata. Un adéu i m’enfilo ja cap a la Baltasana.

Travesso el cim del Tossal caminant mentre m’acompanya a desgrat el so del generador elèctric de les antenes. L’altura em regala un bri d’aire fresc que em revifa, les llums de Prades em regalen la convicció de que acabaré la cursa. Són com un far enmig d’un mar de foscor. Alço el cap només un segon i m’omplo de nit. Sota la Via Làctea guardo aquest instant a la motxilla, més tard ja el recuperaré. Quina sort ser aquí!. M’hi estaria hores comptant estels en veu alta si no fos que ara no tinc temps ni per a comptar els set estels de l’Óssa Major. No aturar-se aquí dalt hauria de tornar a ser pecat. Avui ja en van tres.

Fins a la pista del Coll del Bosc el sender baixa ràpid, vertiginós, divertit. La roureda dorm. Les meves trepitjades sincronitzades amb la meva respiració trenquen el silenci. La llum que em guia  desvetlla un  pi i em mira de reüll, estarrufa les seves fulles. Si la foscor esmola els sentits el final proper de la cursa ara els relaxa.

Prades és a tocar, de nou per corriol segueixo baixant fent ziga-zagues enmig de roures, pins i alzines. La claror del frontal fa que les ombres de les soques dels arbres prenguin vida, es barallen entre elles en una lluita per l’espai, bosc màgic dins un somni d’una nit d’estiu.

Les primeres cases em reben amb les finestres obertes per a foragitar la xafogor d’un altre juliol etern. Un televisor encès davant un sofà.  Gent sopant. Tertúlia a la fresca . Més avall algú està somiant. Jo, el contrari d’ells.

A l’últim revolt  un grupet de canalla m’esperona amb crits d’ànim  com si fos el primer en arribar. La meva cursa no ha tingut èpica ni cap esprint final per a la victòria però, que carai,  després del que he treballat durant la setmana potser sí que em mereixo aquesta rebuda. Sense aturar-me pico de mans amb tots ells i m’arrenquen un somriure. Els hi dono les gràcies. Per l’entusiasme i sobretot per a fer-me somriure, no és fàcil.

Un home passeja tranquil·lament, el gos el porta deslligat i me’l miro de cua d’ull. Mentre faig un mos  vaig ràpid cap el bus que em retornarà a Poblet. Tenir pressa a aquestes hores de la nit sempre és pecat, aquí i arreu. Quatre.

t.o.y. - "Three words"



El Monestir de Poblet des de La Pena

Mola d'Estat o dels Quatre Termes

Capafonts i la Vall del Brugent

Sant Pere de Montral des de la Mola d'Estat

Cim del Tossal de la Baltasana

Prades des de la Baltasana