dissabte, 29 de setembre de 2018

Lluernes des del paradís


 
VI Concurs de Relats breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet
Premi de Relat breu

"Lluernes des del paradís"



 
A l’altra banda del vidre ara sí que ha arribat la tardor, pel finestral veig com les branques dels pollancres es deixen gronxar per aquest ventot que ens ha portat una alliberadora refrescada . Les fulles, ja de grocs intensos,  brillen i es mouen com si la mà d’un invisible pianista jugués amb elles. Fràgils, tremolen de saber que d’una en una aniran caient totes. Com l’atzavara al florir, el moment de màxima bellesa és el preludi de la mort. Aquí, dins a casa, és hivern de ja fa temps. Va arribar un dia per no anar-se’n mai més. El meu hivern particular. L’esperava. Fràgil, de vegades jo també tremolo de veure que em vinclo com un jonc. La vida és fugaç com un diumenge i potser demà ja no sortirà el sol. Per les arrugues de les mans se m’escola la nostàlgia, regalima la memòria.

De la golfa estant i per les finestres que donen al nord veig la Serra d’Ancosa i aquell dia em ve de nou al cap, com si en realitat no haguessin transcorregut tants anys. El passat, a la meva edat, és un instant. Tot allò va passar en un temps en que encara no sabia que la vida, de vegades, t’esgarrapa amb els cinc dits de la mà. Que de gran m’agradarien els dies de pluja. Que els dies de pluja em servirien per a plorar les derrotes i, per damunt de tot, les absències. A fora, sota la pluja, l’absolució. En aquell temps no imaginava que aquells dies d’infantesa eren en realitat els últims dies al paradís.

Tenia 10 anys

3, 2, 1 cap amunt!. Enlairar el globus des de l’esplanada de l’església de Sant Jaume, al peu de Montagut, no ha estat fàcil. Els núvols negres que llepaven el Puig Formigosa al final s’han transformat en una ferotge tempesta. El cel, de sobte, havia emmalaltit. Mentre lentament guanyava altura he vist com un exèrcit de llamps colpejava l’enorme roure de les Cases Noves. L’atacaven un per un  per a no donar-li treva, a cada envestida un estrip al vol. El volien veure fet estelles, convertir-lo en cendra. El roure, aferrat a la terra, els esquivava com podia movent el brancatge en una mena de dansa per a la supervivència. O potser era la ventada del temporal qui el sacsejava?. Al final els llamps s’han donat per vençuts. Del no-res ha bramat l’últim tro en un lament de ràbia. La tempesta ja era passat. Dins la seva escorça ha guardat una victòria més. Sota l’escorça posa a recer tots els seus records. Algun dia les fulles els explicaran al vent per a que aquest els escampi arreu de la muntanya.

Des d’aquesta altura Montagut cabria en una tassa de cafè, al seu voltant tot i tothom busca el seu espai. Veig dos cabirols que salten un marge i s’enfilen cap el turó on s’alça el que en queda del Mas de la Serra. Quan vaig a la muntanya amb el tiet sempre em diu que quan aparegui un cabirol o un isard haig de demanar un desig i que me’l guardi per a mi que sinó no es complirà. Diu que els cabirols i els isards, quan corren, escriuen poesia. A cada salt una frase que et toca l’ànima. A cada aturada un canvi d’estrofa que et deixa expectant, sense alè. S’aturen, et miren. Altius. Saben que no tenen rival, són els rapsodes de la muntanya. I s’endinsen de nou al bosc.

Per darrera l’església hi ronda una guineu, de vegades hi ha un ramat d’ovelles pasturant i en deu sentir la flaire.  És mou en silenci, a l’aguait. Perquè la guineu és silenci. Com l’aleteig arran de terra de la papallona. Com el vol en cercles de l’àliga. Montagut, després de la neu, també és silenci. És silenci quan la Martina em mira des de l’altra banda de la classe i em somriu. I jo abaixo els ulls per vergonya i, sobretot,  per a no trencar-me en mil peces com un dels meus Lego. De vegades, furtivament, la miro de reüll i les nostres mirades topen indefugibles. I és llavors quan m’agradaria ser pedra de volcà i sortir volant ben lluny per no haver-me d’enfrontar amb aquells ulls color del cel. El cel és inabastable.

Pel Torrent Roig veig el Pi de les Quatre Soques. Majestuós. Des d’aquí sembla un gegant que s’alça per sobre els de la seva mateixa espècie. Sense vanitat. És el guardià de les aigües que brollen del ventre de la muntanya i, lliscant torrent avall, empaiten el temps sempre fugisser. Arribades al riu Gaià, diluïdes, perdran la seva identitat?. Recordaran on han nascut?.

Ara ja fa estona que he entrat al cel més fosc que mai havia vist. Miro sota meu, he deixat enrere núvols que la llum de la lluna ha transformat en cotó fluix. El fred comença a treure les urpes. Em pessiga les orelles. I em poso el casc. Sort de la disfressa de Clon d’Star Wars i la manta!. Per a distreure’m començo a comptar estrelles, tant fosc és més fàcil. Però quan ja en portava més de cent un estel que ha passat a prop de mi m’ha despistat i n’he perdut el compte perquè no sabia si l’havia de restar. Recolzat a la cistella del globus miro al meu voltant. Déu és un astronauta?. Els cometes tenen cabells?. Quins dels estels que ara veig ja s’han apagat fa milers d’anys?. Un dia, fa  dos cursos, a l’hora del pati la Martina em va explicar que el seu pare se’n va anar quan ella era encara molt petita, massa aviat per a tenir-ne cap record de la seva veu, la seva olor. Que la seva mare li va dir que ara, el seu pare, és un estel. No sap amb certesa quin però que quan des de casa treu el cap a la nit sempre n’hi ha un que li pica l’ullet. Deu ser aquell!, pensa. I pels ulls, mentre m’ho explicava, li vessava la tendresa. Jo, quan alço el cap a la foscor, el que hi veig són milions de lluernes, li vaig dir. I el seu somriure me’n va arrencar un altre a mi. Em va agafar la mà mentre al meu voltant el món s’aturava. No sabíem que després d’aquell curs no ens tornaríem a veure.

L’aterratge ha estat fàcil, la lluna m’ha acollit plàcidament com el cim que es deixa estimar per l’alpinista. Descarrego el càvec, la regadora amb aigua i la bossa amb la llavor. Ho havia escoltat a aquella cançó que tant li agrada al pare. Sóc tossut de mena. Per això he fet aquest viatge. Per a plantar una llavor a la lluna i tenir una resposta.

Sí, ja sé que aquí ho tinc difícil, però ara necessito que aparegui un cabirol. Tinc que demanar-li un desig. Porta’m a casa!.

Epíleg

A redós de la Font del Jovany, la remor de l’aigua em va despertar. Hi havia els pares, el tiet, també gent que no coneixia. La mare em va dir que m’havien buscat tota la nit.
- Com estàs?, on eres?.
- Mare, una flor pot florir al costat ocult de la lluna? - vaig dir tot mirant la lluna plena que, malgrat l’albada, es resistia a marxar-.
- Què?.
- Sí, com aquella cançó. Creus que una flor pot florir al costat ocult de la lluna?.
Al meu voltant tot eren cares d’incredulitat.

De vegades quan la nit és serena i transparent, com avui, passejo per la Serra d’Ancosa. En la foscor sempre he trobat el camí. Al Collet del Vent m’aturo a resseguir amb les puntes dels dits l’escorça del roure de Formigosa. Sento que ho agraeix. Jo també li agraeixo que ens fem companyia. Solitaris com el vent de la nit, els dos estem condemnats a sobreviure. Contínuament. Ell als llamps, jo al destí. Murmura alguna cosa sobre un passat llunyà, d’un llegat que  la brisa escamparà. L’escolto. Ell m’escolta quan jo li parlo d’una vida construïda a base de pedaços. Com el monstre de Frankenstein però sense ira. Sense rancúnia. Callem. Entre silencis cau una fulla, ha xocat amb d’altres ja seques a terra.

A la Font del Jovany l’aigua creua el camí i llisca muntanya avall, el so em retorna a l’infantesa. De tornada, als peus d’un Montagut ara endormiscat, alguns records m’aclaparen. Enyoro tantes coses!. Sobretot la vida que no he tingut.  Tanco els ulls i una esgarrifança em sacseja l’ànima quan tinc la sensació que la Martina m’agafa la mà. Com dins un encanteri, en la foscor puc entreveure que al seu rostre s’hi dibuixa un somriure. Amb un subtil gest mou el cap invitant-me a alçar la mirada cap el cel. Ho faig, alhora que obro els ulls. Jo també somric quan veig tantes lluernes que des del paradís em piquen l’ullet.
 
 

Sant Jaume de Montagut



De/vision - "The far side of the moon"

dissabte, 30 de juny de 2018

Campanes absents


 
XXI Concurs Literari "Vila del Pla"
Premi Modalitat Poesia
 

 

Campanes absents

El silenci omple la nit de novembre,
quan Venus s’encén
els ocells obliden cantar.
Descalç, l’oblivió passeja entre ombres,
i mentre els estels treuen el nas a la cantonada
l’heura avança més que els dies,
s’abraça a pedres i desolació.
Sota la bardissa,
cau de consol estèril.
Ningú recorda?.
Les estacions passen,
amiga meva,
les esperances  s’esvaneixen,
el temps tot ho devora.

 
Al cel obscur s’alça el campanar,
llepa les estrelles i les pròpies ferides,
li veig la cicatriu, terrible,
en brolla un dolor somort, etern.
De les campanes absents,
com queixal arrencat,
en dessagnen muts repics del passat,
en vessa la més gran de les buidors.

 
Dins la llar, tímides,
les parets mostren la seva nuesa.
Orfes del teulat protector, d’un aixopluc,
es deixen acaronar, desolades,
per la llum d’una lluna plena
avui càlida com la d’una espelma,
com la teva veu.
Per les profundes esquerdes d’aquests murs
s’escola l’enyorança,
són avencs on s’hi enfonsa la memòria.
Pels forats de les finestres,
una brisa gèlida, esmolada,
s’endú els records i esborra els noms.
Queda el silenci.

 
Quan nit i albada es fonen,
quan les ombres desapareixen,
quan ja s’intueix el roig a l’horitzó
i els colors tornen al món,
quan la solitud em pessiga ja massa fort,
Selma, amb ulls comatosos,
contempla, qui sap,
el que potser serà l’últim cel.

Angels & agony - "Inner light"
 

 
 
 


 




diumenge, 25 de març de 2018

Neu de l'oreneta, març

 
"Cap a les set del vespre el cel es va aclarir i aquella estesa blanca va esdevenir enlluernadora pel sol que treia el nas entre els núvols poc abans de la posta. Em vaig posar el tallavents i les botes i vaig sortir a fer un volt." 

- El noi silvestre - Paolo Cognetti 



Angels & agony - "Wreckage (silent version)"


 
 
 
 
 

diumenge, 25 de febrer de 2018