dissabte, 22 de juny de 2019

Camins d'aigua

Camins d'aigua,
amb
Oriol Alamany


"Bullidor de la Llet" (Serra del Cadí)



"El torrent baixava a bots, al principi, caient en una sèrie de ràpids escumejants, entre grans roques des d'on jo m'abocava a observar els reflexos argentats del fons. Més enllà s'alentia i es ramificava, com si de jove que era es tornés adult ..."
- Les vuit muntanyes, Paolo Cognetti -


Dave Gahan - "Tomorrow (Cinematic mix)"





































diumenge, 19 de maig de 2019

Que en queda


 Que en queda

- 2n premi XI Concurs Literari 100cims 2019 (FEEC) -

“Talment una dama que somriu expressament per mostrar les dents, que sap boniques, el congost del riu Gaià fa un lleu eixamplament, és a dir, desclou els seus llavis de roca, per exhibir la vileta daurada de Santa Perpètua”. Així comença el capítol sobre Santa Perpètua de Gaià al llibre “Les ciutats del món”. Des de dalt el roquissar, al peu del qual descansen les cases de la vila, traço el curs del Gaià riu amunt amb el dit índex. Dibuixo els revolts en un paper invisible. Des d’aquesta talaia, a vol d’ocell, em faig una idea més clara del que ens escrivia en Josep Iglésies fa més de mig segle. A redós de les parets de l’església, decrèpita equilibrista a  la vora de la timba, penso que aquest no sembla el mateix Gaià que passa pel meu poble uns quilòmetres més avall. Aquest és un riu més salvatge, aquest és un lloc més inhòspit. A l’altra banda del cingle, aigües avall, en una vall que ara em recorda més aviat algun raconet del Pirineu, treu el nas el solitari Montagut. Riu i muntanya indefugiblement lligats. Jo també amb ells. Abans d’emprendre el meu petit viatge penso que m’agradaria que algú m’hi esperés dalt el cim, penso que m’agradaria que algú m’esperés en algun lloc.

Baixo fins a tocar les cases de Santa Perpètua. El vilaró sembla mut. Veig que el camí segueix el llit del riu per la ribera esquerra. M’aturo un instant i miro cap a l’arbreda. En Josep Iglésies, al seu llibre, escriu sobre un lledoner arrapat a la cinglera. El busco amb la mirada. Hi ha un lledoner a pocs metres d’on estic. És el primer cop que avui somric.

Deixo enrere les cases pel torrent de Cal Selvet, corrent sense pressa. Vull empaitar l’aigua fins a Querol. El camí s’enlaira una mica, miro enrere. L’estampa és magnífica. La torre del castell i l’església em saluden des de dalt el penya-segat, les cases s’hi arrapen per allunyar-se, prudents, del curs del riu. Dins la pineda faig via al cor de la solitud. Només m’acompanya el so de les meves passes i de l’aigua que juga amb els còdols, que giragonsa als meandres. En llepa l’escorça dels arbres que, ara derrotats, no han pogut resistir les envestides del riu en els dies de fúria.   

Deixo el sender i surto a una pista que més avall travessa el riu a l’altura de  les restes del molí fariner de Seguer. Malgrat que l’imponent edifici es resisteix a ensulsiar-se, la bardissa avança inexorable. Els corcs es nodreixen del bastiment d’una porta. Només el passat habita dins aquestes parets. L’estat decadent del casalot no li resta bellesa al lloc; el verd dels sembrats de l’altra riba i l’enorme pollancre que s’enlaira majestuós entre el molí i les aigües són una invitació a aturar-me. Que en quedarà aviat d’aquest lloc?. De l’esforç de la gent que en temps ara llunyans van feinejar aquí, dels seus vincles amb el riu. I de nosaltres, que en queda de nosaltres?. Recordo aquella nit de novembre d’una tardor que no mudava. Mentre sopàvem et parlava d’aquella cursa que volia fer a Tírvia el proper any. No m’escoltaves, ho notava. I et vaig preguntar si anava tot bé. Demà marxaré em vas contestar amb una veu que destil·lava tendresa i alhora paternalisme. L’atzavara del jardí va començar a florir l’endemà que marxessis, això no ho saps.  I doncs, ara què en queda de nosaltres?. Dues solituds?. Després de tu que en queda de mi?. No he tornat als cims que havíem fet junts perquè la motxilla se m’omple del teu record. Ets una càrrega massa feixuga. Com enyoro el so de les teves passes darrera meu. Ahir vaig pensar en tu. Fa un moment crec que t’he vist reflectida en un gorg del riu. Demà, probablement, també pensaré en tu. “A la vida de les persones sempre hi ha més dolor del que cal” escriu Mary Oliver. I jo que et trobo a faltar.

Davant el mas de Cal Camadall la pista torna a creuar el riu i s’enlaira. Seguir per la llera seria com entrar en un carreró sense sortida, la vall es va tancant i l’engorjat que envolta el Gorg Negre em barraria el pas. L’altura em regala poder veure  la profunda escletxa que amb el temps ha anat obrint el curs de l’aigua.
El camí ara davalla progressivament i apareix el poble de Querol sota el cingle del Puigdou, estrep de la muntanya de Montagut. Montagut i el seu cim cònic se’m mostren sota un cel del color dels teus ulls. Entraré al poble donant la volta pel Gorg Negre. Hi arribo travessant la malmesa palanca. El riu aquí passa flanquejat entre les ennegrides parets calcàries de la gorja. Aquest és un lloc llòbrec, la llum hi té recança a entrar-hi. L’aigua s’ha enfosquit. És un indret on la mesura del temps es perd entre el codolar. De nit hi he estat una vegada. Per la resclosa del gorg fluïa l’aigua i pel meu alè fluïen les pors d’estar aquí sol. La llum de la lluna posava un vel de plata al meu voltant i em mostrava tota la bellesa que la nit em volia amagar. Vora la resclosa em vaig asseure a esperar l’albada. Segons Erri De Luca “no és el dia que ve, és la nit que s’enretira”.
I penso que l’olor de riu és també olor d’infantesa. Que en queda del nen que vaig ser?. Recordo un camió de joguina comprat per la fira del poble. Més tard es va trencar. Recordo alguns llibres, fins que es van estripar. Les coses bones s’acaben. Les coses bones es trenquen. L’infantesa fa també olor de clofolla, de la coca amb ceba dels dijous. Té el gust del pa amb vi i sucre de l’àvia. A dalt la mare està cosint  darrera el vidre del balcó aprofitant l’escalf d’un tímid sol d’hivern. La memòria involuntària fa que les cendres del meu passat es tornin fènix. I un dia te n’adones que t’has fet gran i penses amb tot el demés que s’ha anat trencant, amb que el temps se m’escola com sorra entre els dits. Entre pollancres i oms segueixo riu avall pel corriol que em portarà al poble.

Deixo Querol enrere i començo a pujar pel Torrent Roig. El camí es bifurca i en comptes d’agafar la pista que em portaria al Pi de les Quatre Soques i posteriorment al cim de Montagut, segueixo direcció La Collada. He pensat que des del Puig Formigosa tindré la millor visió possible de la vall.

Enlairant-se per a sobre el Mas Formigosa l’amagat senderó es mostra esquiu. Sota els peus fulles de roure escampades per terra. Una per cada cop que m’he equivocat. N’hi ha moltes.
Més amunt alzines i alguna savina són ara companyes de viatge. Un núvol s’alimenta del vent. “El núvol és semblant a qui el contempla” creu en J.L. Badal. Camino, bado, penso amb tu. Tot. Dins el bosc busco algun cabirol, dalt el brancam potser algun esquirol que em faci somriure per segona vegada. Hi ha senders, com aquest, fets de pedra i silencis. Jo també estic fet de silencis. Ho sé.
Deixo enrere el cim del puig, la vegetació no em deixa albirar la vall. Baixo fins el pessebre metàl·lic i davant meu Montagut sembla emergir de sobte dels plans que l’envolten. Per sota seu l’església de Sant Jaume. Els dos campanars d’espadanya miren d’esquitllentes el cim, amb complicitat.
Què en queda del que van ser aquests camins?. Sota meu la majoria dels masos són ruïnes, les parades ermes. És estrany el vincle que tinc amb aquest bocí de la Vall del Gaià. Potser perquè una part de la família va néixer als peus d’aquesta muntanya?. Què en queda d’aquella gent que no vaig arribar a conèixer?. Jo, nosaltres. El testimoni mut d’una fotografia en blanc i negre i noms oblidats. Miro el curs del riu, aigües amunt. Fa només una estona que era a Santa Perpètua i em ve al cap  una frase d’en Paolo Cognetti que diu “llavors el passat és l’aigua que t’ha deixat enrere, la que va cap avall i on ja no hi ha res per a tu, mentre que el futur és l’aigua que baixa de dalt, portant perills i sorpreses”. Cada cop desfilen més núvols per a sobre la serra, s’està tapant. Amb els cinquanta acabats de fer penso que en quedarà de mi quan el futur es torni present. “Al matí tot s’haurà fet vell” escriu Ribas Tur. Mentre compto els dies que falten per a que arribin temps millors un raig de sol trenca la nuvolada i cau, a plom, a sobre Montagut. Potser és això l’esperança. I jo que et trobo a faltar.
Església de Santa Maria (Santa Perpètua de Gaià)


Solitary experiments - "Shelter"
 

Montagut des de Santa Perpètua de Gaià

diumenge, 28 d’abril de 2019

Oblit

 
 
"En aquest poble la darrera casa
està tan sola com l’última del món."
 
- Rainer Maria Rilke -
 
Església de Santa Maria a  Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà)



Vainerz - "Oblivion"
 

diumenge, 24 de març de 2019

Farena

 
"Des del llit del Brugent i del camí de la font, es veuen, una mica d'esquitllentes, les cases color de gra de blat, amb les teulades de terrissa rogenca com s'enfilen al gran seient de roca, gris i abrupte, del Castellot. Cases que semblen amuntegades unes damunt de les altres, per tal que el sol les besi totes."
 
- "Les ciutats del món", Josep Iglésies -
 
Farena (Alt Camp)
 
(:SITD:) - "Displaced"