Tornar a les muntanyes

 

Tornar a les muntanyes

1r premi al XV Concurs literari dels "100 cims"

FEEC

Cim: Montagut d'Ancosa

Hivern

Finals de gener, darrere l’església de Sant Jaume de Montagut el Sol comença a treure el cap tímidament. Al cel hi ha llargues bandes paral·leles de núvols acolorides de taronja i del negre de la nit que, tossuda, es resisteix a marxar. Davant meu una alzina queda perfectament perfilada davant l’horitzó.

L’albada avui té pressa, la llum desperta als primers ocells. Al peu de Montagut noto com la mà gèlida de l’hivern m’esgarrapa la cara. La pell sembla que em cremi. Hi ha records que també cremen com el foc. Mentre camino en direcció al senderó que puja cap al cim sento el cruixit de la terra humida que la nit ha glaçat. Sender amunt els arbres es mantenen en profund silenci. Pins, alguna savina, algun petit roure al que encara li queden quatre fulles per caure. És un món petit aquest de Montagut. Com el meu.

Des del cim veig que alguns ametllers bords  comencen a florir. Disseminats al llarg de la carretera que uneix Querol amb el Coll de la Torreta semblen nascuts de l’atzar. Aïllats els uns del altres són el caprici del vent que disseminà les llavors sense seguir, aparentment, cap ordre. Els cinc pètals de les flors, ja d’un blanc intens, endolceixen el paisatge mentre preguen que cap glaçada les castigui per les presses a sortir. El Sol de gener no escalfa. Avui el dia serà fred, La Peluda s’arrapa a la Serra de Miramar com heura a una paret. A l’altra costat de la serra un vel de boira blanca s’estén fins més enllà de l’horitzó.  El cim és un petit alzinar on en destaca, una mica apartada de les altres, una alzina, la més propera a la miranda. Som dues solituds, en això ens assemblem. Té l’escorça clivellada de tanta set com pateix, jo les mans. Dels anys i de la feina. Des de dins l’alzinar en brolla una remor. I no és l’aire que mou les fulles, són paraules velles, gastades. Són mots antics de temps millors. És la meva veu recordant dies més feliços. La nostàlgia ho embelleix tot. He pujat tantes vegades aquí dalt i feia tant de temps que no hi venia que avui em sento un estrany, com la lluna al cel del migdia. Haig de venir aquí més sovint, com feia abans. Haig de tornar a les muntanyes.

Primavera

Feia dies que no tenia temps de pujar a Montagut, era ple hivern l’últim cop. El dia ha estat poc primaveral, massa càlid. A aquesta hora, però, la temperatura recula. M’haig de posar el jec. He pujat pel sender tancat en mi mateix i acompanyat  del cant d’un cucut. Arribo al cim just per veure com l’últim Sol cau per ponent. Em giro un instant, a la Serra del Montmell un núvol reposa a sobre la Talaia. Sota meu les parades de sembrat de la Plana d’Ancosa aquest any estan verdes. També grogues de la colza. La pluja ha estat escassa però, mentre l’aigua no arribava, de la rosada de la nit la llavor se n’ha nodrit. Suficient com per obrir-se pas entre la terra i enlairar-se per a veure els colors del món. La vida sempre s’obre pas entre les adversitats. Darrere les muntanyes de Prades el cel vermell de la posta s’ha transformat en una llum infraroja preludi de la nit que s’atansa. Llum de foguera d’on en salten, com espurnes arrencades de la llenya, records que tenia oblidats en algun racó. Una petita alzina em mira als ulls i, intueixo, m’endevina els pensaments. La deixo fer. Me’ls xucla i corren cap a les branques com saba que ascendeix des de les arrels. Hi ha dies, com avui, que són com l’atzavara, floreixen quan moren. Recordo, ara, que en una llunyana terra vaig veure com la nit s’encenia de llums verdes portades pels vents del nord. Es movien per sobre meu i embellien el món blanc i glaçat que m’envoltava. A estones tota aquella llum semblava que m’anava a caure, a plom, a sobre meu. Segons explica una faula les llums del nord són les guspires que provoquen les guineus quan corren de nit i amb les seves cues colpegen la neu. Diuen, també, que qui les aconsegueix veure viurà feliç per sempre. I jo que desitjava, malgrat les fiblades del fred a les mans, quedar-me allí per sempre mirant aquell cel, tan lluny de casa. Lleugera  com una ploma, la nit, aquí Montagut, va caient i aviat el cel estrellat serà el bàlsam que em guarirà les nafres de la vida. El silenci s’estira, les lluernes s’amaguen. De tornada sender avall m’arrenco una promesa, vindré aquí dalt més sovint. Sí, haig de tornar a les muntanyes.

Estiu

L’enyor  de la pluja és present arreu de Montagut. Terra assedegada, els camins son pols. A l’estiu tot s’alenteix, les hores suren ingràvides sota aquest Sol roent. Dalt el cim avui la marinada crema, ni un bri d’aire fresc que alleugi aquesta xafogor. Més enllà del Collet del Vent les parets de La Serra i La Collada fan equilibris per a no ensulsiar-se. A La Collada el teulat encara aguanta, almenys fins que els cabirons de fusta no puguin resistir ja més el pes del temps ni la voracitat dels corcs. Masos oblidats en terres ermes, un silenci que no s’acaba. Més enllà de les ruïnes resten les memòries dels que un dia van marxar cercant una vida millor.

Mirant cap a al nord busco Montclar i l’ermita de Sant Miquel, però la calitja amb prou feines em deixa entreveure el massís i les seves característiques roques clares. Sota Montclar i apartant-se una mica de la Serra de Brufaganya, la Vall del Gaià s’obre pas formant un congost. L’església de Santa Maria i la torre del castell són el far que ens avisa que, sota el penyal, tímida s’hi amaga Santa Perpètua de Gaià. Entre Seguer i Querol, d’aquí dalt no és veu, la vall pateix la síndrome de l’impostor i amaga la seva part més bella, les aigües fosques del Gorg Negre. Sota les imponents parets de roca negra el riu ja fa temps que baixa desmenjat, el cabal és ben escadusser.

Fa molta calor i, amagats entre la bardissa, els grills no paren de cantar. Són els mascles els que canten. A la tardor moriran. Uns metres per sota meu, a prop del Coll de Montagut, un ramat de cabres es nodreix del rostoll d’una parada de sembrat ja segat. Escolto com borda el gos pastor, orgullós fa valer la seva autoritat. Les altres obeeixen, ves quin remei no els queda. El meu besavi també era pastor de cabres, va néixer en aquesta muntanya. També en va marxar. Haig de venir més sovint, les meves arrels també pertanyen a aquests boscos. Haig de tornar a les muntanyes.

Tardor

Malgrat que ja és desembre la tardor ha arribat fa només un parell de setmanes, sense avisar. Semblava que el fred no arribaria mai. La tarda s’escurça, com la meva vida. Abans de pujar aquí dalt el cim, i malgrat la pluja, he anat a visitar el roure de Formigosa. Li han començat a caure les fulles, el flux de saba comença a minvar. Quants anys deu portar exposat als llamps?. M’he aixoplugat una estona sota el seu immens brancatge. Estic segur que, si calgués, amb les seves branques podria aguantar tot el pes del món. De camí a Montagut he alçat el cap un moment per a rebre la pluja i curar, per uns segons, la meva ment cansada. L’olor de terra molla ho amarava tot. El món no és lloc per als febles.

La pluja s’ha transformat en roina i, aquí dalt el cim,  s’ha girat una lleugera brisa. La tempesta, ara, viatja cap a ponent i deixa anar tota la ràbia del cel a sobre la Serra Voltorera i la Serra de Selmella. Un llamp estripa l’horitzó i il·lumina els negres núvols. Després, el tro.

Per llevant ja s’obre una clariana per on s’hi esmuny una mica d’esperança. Recordo, a contracor, que una vegada em vaig enamorar. Hi han pensaments que no cal regar-los per a que creixin. I sí, potser he estimat poc. De vegades somiar el seu nom fa que la nit s’aturi i, si em llevo i miro per la finestra, veig el seu record dormint al costat de la lluna. Els meus neguits vaguen per l’alzinar. Haig de marxar, fa fred. Quan d’aquí a una estona estigui a casa buscaré algun un poema i me’l llegiré. Potser triaré aquell que comença dient “Pujo a les muntanyes, dono l’esquena a la resta”¹ . Perquè no vinc més sovint aquí?. Dic en veu alta que haig de tornar a les muntanyes. Dic, també, que no em prometo res.

¹ Del poema “Pujo a les muntanyes”, d’Erri De Luca

 

Second Complex - Surrender