Que en queda
- 2n premi XI Concurs Literari 100cims 2019 (FEEC) -
- 2n premi XI Concurs Literari 100cims 2019 (FEEC) -
“Talment una dama que somriu expressament per mostrar
les dents, que sap boniques, el congost del riu Gaià fa un lleu eixamplament,
és a dir, desclou els seus llavis de roca, per exhibir la vileta daurada de
Santa Perpètua”.
Així comença el capítol sobre Santa Perpètua de Gaià al llibre “Les ciutats del
món”. Des de dalt el roquissar, al peu del qual descansen les cases de la vila,
traço el curs del Gaià riu amunt amb el dit índex. Dibuixo els revolts en un
paper invisible. Des d’aquesta talaia, a vol d’ocell, em faig una idea més
clara del que ens escrivia en Josep Iglésies fa més de mig segle. A redós de les
parets de l’església, decrèpita equilibrista a la vora de la timba, penso que aquest no
sembla el mateix Gaià que passa pel meu poble uns quilòmetres més avall. Aquest
és un riu més salvatge, aquest és un lloc més inhòspit. A l’altra banda del
cingle, aigües avall, en una vall que ara em recorda més aviat algun raconet
del Pirineu, treu el nas el solitari Montagut. Riu i muntanya indefugiblement lligats.
Jo també amb ells. Abans d’emprendre el meu petit viatge penso que m’agradaria
que algú m’hi esperés dalt el cim, penso que m’agradaria que algú m’esperés en
algun lloc.
Baixo fins a
tocar les cases de Santa Perpètua. El vilaró sembla mut. Veig que el camí
segueix el llit del riu per la ribera esquerra. M’aturo un instant i miro cap a
l’arbreda. En Josep Iglésies, al seu llibre, escriu sobre un lledoner arrapat a
la cinglera. El busco amb la mirada. Hi ha un lledoner a pocs metres d’on estic.
És el primer cop que avui somric.
Deixo enrere
les cases pel torrent de Cal Selvet, corrent sense pressa. Vull empaitar l’aigua
fins a Querol. El camí s’enlaira una mica, miro enrere. L’estampa és magnífica.
La torre del castell i l’església em saluden des de dalt el penya-segat, les
cases s’hi arrapen per allunyar-se, prudents, del curs del riu. Dins la pineda faig
via al cor de la solitud. Només m’acompanya el so de les meves passes i de
l’aigua que juga amb els còdols, que giragonsa als meandres. En llepa l’escorça
dels arbres que, ara derrotats, no han pogut resistir les envestides del riu en
els dies de fúria.
Deixo el
sender i surto a una pista que més avall travessa el riu a l’altura de les restes del molí fariner de Seguer. Malgrat
que l’imponent edifici es resisteix a ensulsiar-se, la bardissa avança
inexorable. Els corcs es nodreixen del bastiment d’una porta. Només el passat
habita dins aquestes parets. L’estat decadent del casalot no li resta bellesa
al lloc; el verd dels sembrats de l’altra riba i l’enorme pollancre que
s’enlaira majestuós entre el molí i les aigües són una invitació a aturar-me. Que
en quedarà aviat d’aquest lloc?. De l’esforç de la gent que en temps ara
llunyans van feinejar aquí, dels seus vincles amb el riu. I de nosaltres, que
en queda de nosaltres?. Recordo aquella nit de novembre d’una tardor que no
mudava. Mentre sopàvem et parlava d’aquella cursa que volia fer a Tírvia el
proper any. No m’escoltaves, ho notava. I et vaig preguntar si anava tot bé. Demà marxaré em vas contestar amb una
veu que destil·lava tendresa i alhora paternalisme. L’atzavara del jardí va
començar a florir l’endemà que marxessis, això no ho saps. I doncs, ara què en queda de nosaltres?. Dues
solituds?. Després de tu que en queda de mi?. No he tornat als cims que havíem
fet junts perquè la motxilla se m’omple del teu record. Ets una càrrega massa
feixuga. Com enyoro el so de les teves passes darrera meu. Ahir vaig pensar en
tu. Fa un moment crec que t’he vist reflectida en un gorg del riu. Demà, probablement,
també pensaré en tu. “A la vida de les
persones sempre hi ha més dolor del que cal” escriu Mary Oliver. I jo que et
trobo a faltar.
Davant el mas
de Cal Camadall la pista torna a creuar el riu i s’enlaira. Seguir per la llera
seria com entrar en un carreró sense sortida, la vall es va tancant i l’engorjat
que envolta el Gorg Negre em barraria el pas. L’altura em regala poder veure la profunda escletxa que amb el temps ha anat
obrint el curs de l’aigua.
El camí ara davalla
progressivament i apareix el poble de Querol sota el cingle del Puigdou, estrep
de la muntanya de Montagut. Montagut i el seu cim cònic se’m mostren sota un
cel del color dels teus ulls. Entraré al poble donant la volta pel Gorg Negre.
Hi arribo travessant la malmesa palanca. El riu aquí passa flanquejat entre les
ennegrides parets calcàries de la gorja. Aquest és un lloc llòbrec, la llum hi té
recança a entrar-hi. L’aigua s’ha enfosquit. És un indret on la mesura del
temps es perd entre el codolar. De nit hi he estat una vegada. Per la resclosa
del gorg fluïa l’aigua i pel meu alè fluïen les pors d’estar aquí sol. La llum
de la lluna posava un vel de plata al meu voltant i em mostrava tota la bellesa
que la nit em volia amagar. Vora la resclosa em vaig asseure a esperar l’albada.
Segons Erri De Luca “no és el dia que ve,
és la nit que s’enretira”.
I penso que l’olor
de riu és també olor d’infantesa. Que en queda del nen que vaig ser?. Recordo
un camió de joguina comprat per la fira del poble. Més tard es va trencar.
Recordo alguns llibres, fins que es van estripar. Les coses bones s’acaben. Les
coses bones es trenquen. L’infantesa fa també olor de clofolla, de la coca amb
ceba dels dijous. Té el gust del pa amb vi i sucre de l’àvia. A dalt la mare
està cosint darrera el vidre del balcó aprofitant
l’escalf d’un tímid sol d’hivern. La memòria involuntària fa que les cendres
del meu passat es tornin fènix. I un dia te n’adones que t’has fet gran i
penses amb tot el demés que s’ha anat trencant, amb que el temps se m’escola
com sorra entre els dits. Entre pollancres i oms segueixo riu avall pel corriol
que em portarà al poble.
Deixo Querol
enrere i començo a pujar pel Torrent Roig. El camí es bifurca i en comptes
d’agafar la pista que em portaria al Pi de les Quatre Soques i posteriorment al
cim de Montagut, segueixo direcció La Collada. He pensat que des del Puig
Formigosa tindré la millor visió possible de la vall.
Enlairant-se
per a sobre el Mas Formigosa l’amagat senderó es mostra esquiu. Sota els peus fulles
de roure escampades per terra. Una per cada cop que m’he equivocat. N’hi ha
moltes.
Més amunt alzines
i alguna savina són ara companyes de viatge. Un núvol s’alimenta del vent. “El núvol és semblant a qui el contempla”
creu en J.L. Badal. Camino, bado, penso amb tu. Tot. Dins el bosc busco algun
cabirol, dalt el brancam potser algun esquirol que em faci somriure per segona
vegada. Hi ha senders, com aquest, fets de pedra i silencis. Jo també estic fet
de silencis. Ho sé.
Deixo enrere
el cim del puig, la vegetació no em deixa albirar la vall. Baixo fins el
pessebre metàl·lic i davant meu Montagut sembla emergir de sobte dels plans que
l’envolten. Per sota seu l’església de Sant Jaume. Els dos campanars
d’espadanya miren d’esquitllentes el cim, amb complicitat.
Què en queda del
que van ser aquests camins?. Sota meu la majoria dels masos són ruïnes, les
parades ermes. És estrany el vincle que tinc amb aquest bocí de la Vall del
Gaià. Potser perquè una part de la família va néixer als peus d’aquesta
muntanya?. Què en queda d’aquella gent que no vaig arribar a conèixer?. Jo, nosaltres.
El testimoni mut d’una fotografia en blanc i negre i noms oblidats. Miro el
curs del riu, aigües amunt. Fa només una estona que era a Santa Perpètua i em
ve al cap una frase d’en Paolo Cognetti
que diu “llavors el passat és l’aigua que
t’ha deixat enrere, la que va cap avall i on ja no hi ha res per a tu, mentre
que el futur és l’aigua que baixa de dalt, portant perills i sorpreses”. Cada
cop desfilen més núvols per a sobre la serra, s’està tapant. Amb els cinquanta
acabats de fer penso que en quedarà de mi quan el futur es torni present. “Al matí tot s’haurà fet vell” escriu
Ribas Tur. Mentre compto els dies que falten per a que arribin temps millors un
raig de sol trenca la nuvolada i cau, a plom, a sobre Montagut. Potser és això
l’esperança. I jo que et trobo a faltar.
Església de Santa Maria (Santa Perpètua de Gaià) Solitary experiments - "Shelter" |
Quin bell i nostàlgic doble viatge !. Un relat sense cap paraula de mes ni de menys, senzillament preciós !.
ResponEliminaQue no es perdi l'esperança...
Gràcies pel comentari!. Cal continuar aprenent dels que en saben de veritat!.
ResponElimina