VI Concurs de Relats breus i de Poesia de Vimbodí i Poblet
Premi de Relat breu
"Lluernes des del paradís"
A l’altra banda del vidre ara sí que ha
arribat la tardor, pel finestral veig com les branques dels pollancres es
deixen gronxar per aquest ventot que ens ha portat una alliberadora refrescada
. Les fulles, ja de grocs intensos, brillen
i es mouen com si la mà d’un invisible pianista jugués amb elles. Fràgils, tremolen
de saber que d’una en una aniran caient totes. Com l’atzavara al florir, el
moment de màxima bellesa és el preludi de la mort. Aquí, dins a casa, és hivern
de ja fa temps. Va arribar un dia per no anar-se’n mai més. El meu hivern
particular. L’esperava. Fràgil, de vegades jo també tremolo de veure que em
vinclo com un jonc. La vida és fugaç com un diumenge i potser demà ja no
sortirà el sol. Per les arrugues de les mans se m’escola la nostàlgia, regalima
la memòria.
De la golfa estant i per les finestres
que donen al nord veig la Serra d’Ancosa i aquell dia em ve de nou al cap, com
si en realitat no haguessin transcorregut tants anys. El passat, a la meva
edat, és un instant. Tot allò va passar en un temps en que encara no sabia que
la vida, de vegades, t’esgarrapa amb els cinc dits de la mà. Que de gran
m’agradarien els dies de pluja. Que els dies de pluja em servirien per a plorar
les derrotes i, per damunt de tot, les absències. A fora, sota la pluja,
l’absolució. En aquell temps no imaginava que aquells dies d’infantesa eren en
realitat els últims dies al paradís.
Tenia
10 anys
3, 2, 1 cap amunt!. Enlairar el globus
des de l’esplanada de l’església de Sant Jaume, al peu de Montagut, no ha estat
fàcil. Els núvols negres que llepaven el Puig Formigosa al final s’han
transformat en una ferotge tempesta. El cel, de sobte, havia emmalaltit. Mentre
lentament guanyava altura he vist com un exèrcit de llamps colpejava l’enorme
roure de les Cases Noves. L’atacaven un per un
per a no donar-li treva, a cada envestida un estrip al vol. El volien
veure fet estelles, convertir-lo en cendra. El roure, aferrat a la terra, els
esquivava com podia movent el brancatge en una mena de dansa per a la
supervivència. O potser era la ventada del temporal qui el sacsejava?. Al final
els llamps s’han donat per vençuts. Del no-res ha bramat l’últim tro en un
lament de ràbia. La tempesta ja era passat. Dins la seva escorça ha guardat una
victòria més. Sota l’escorça posa a recer tots els seus records. Algun dia les
fulles els explicaran al vent per a que aquest els escampi arreu de la muntanya.
Des d’aquesta altura Montagut cabria en
una tassa de cafè, al seu voltant tot i tothom busca el seu espai. Veig dos
cabirols que salten un marge i s’enfilen cap el turó on s’alça el que en queda
del Mas de la Serra. Quan vaig a la muntanya amb el tiet sempre em diu que quan
aparegui un cabirol o un isard haig de demanar un desig i que me’l guardi per a
mi que sinó no es complirà. Diu que els cabirols i els isards, quan corren,
escriuen poesia. A cada salt una frase que et toca l’ànima. A cada aturada un
canvi d’estrofa que et deixa expectant, sense alè. S’aturen, et miren. Altius.
Saben que no tenen rival, són els rapsodes de la muntanya. I s’endinsen de nou
al bosc.
Per darrera l’església hi ronda una
guineu, de vegades hi ha un ramat d’ovelles pasturant i en deu sentir la
flaire. És mou en silenci, a l’aguait.
Perquè la guineu és silenci. Com l’aleteig arran de terra de la papallona. Com
el vol en cercles de l’àliga. Montagut, després de la neu, també és silenci. És
silenci quan la Martina em mira des de l’altra banda de la classe i em somriu.
I jo abaixo els ulls per vergonya i, sobretot, per a no trencar-me en mil peces com un dels
meus Lego. De vegades, furtivament, la miro de reüll i les nostres mirades
topen indefugibles. I és llavors quan m’agradaria ser pedra de volcà i sortir
volant ben lluny per no haver-me d’enfrontar amb aquells ulls color del cel. El
cel és inabastable.
Pel Torrent Roig veig el Pi de les
Quatre Soques. Majestuós. Des d’aquí sembla un gegant que s’alça per sobre els
de la seva mateixa espècie. Sense vanitat. És el guardià de les aigües que
brollen del ventre de la muntanya i, lliscant torrent avall, empaiten el temps
sempre fugisser. Arribades al riu Gaià, diluïdes, perdran la seva identitat?. Recordaran
on han nascut?.
Ara ja fa estona que he entrat al cel
més fosc que mai havia vist. Miro sota meu, he deixat enrere núvols que la llum
de la lluna ha transformat en cotó fluix. El fred comença a treure les urpes.
Em pessiga les orelles. I em poso el casc. Sort de la disfressa de Clon d’Star
Wars i la manta!. Per a distreure’m començo a comptar estrelles, tant fosc és
més fàcil. Però quan ja en portava més de cent un estel que ha passat a prop de
mi m’ha despistat i n’he perdut el compte perquè no sabia si l’havia de restar.
Recolzat a la cistella del globus miro al meu voltant. Déu és un astronauta?. Els
cometes tenen cabells?. Quins dels estels que ara veig ja s’han apagat fa milers
d’anys?. Un dia, fa dos cursos, a l’hora
del pati la Martina em va explicar que el seu pare se’n va anar quan ella era
encara molt petita, massa aviat per a tenir-ne cap record de la seva veu, la
seva olor. Que la seva mare li va dir que ara, el seu pare, és un estel. No sap
amb certesa quin però que quan des de casa treu el cap a la nit sempre n’hi ha
un que li pica l’ullet. Deu ser aquell!, pensa. I pels ulls, mentre m’ho
explicava, li vessava la tendresa. Jo, quan alço el cap a la foscor, el que hi
veig són milions de lluernes, li vaig dir. I el seu somriure me’n va arrencar
un altre a mi. Em va agafar la mà mentre al meu voltant el món s’aturava. No
sabíem que després d’aquell curs no ens tornaríem a veure.
L’aterratge ha estat fàcil, la lluna
m’ha acollit plàcidament com el cim que es deixa estimar per l’alpinista.
Descarrego el càvec, la regadora amb aigua i la bossa amb la llavor. Ho havia
escoltat a aquella cançó que tant li agrada al pare. Sóc tossut de mena. Per
això he fet aquest viatge. Per a plantar una llavor a la lluna i tenir una
resposta.
Sí, ja sé que aquí ho tinc difícil, però
ara necessito que aparegui un cabirol. Tinc que demanar-li un desig. Porta’m a
casa!.
Epíleg
A redós de la Font del Jovany, la remor
de l’aigua em va despertar. Hi havia els pares, el tiet, també gent que no
coneixia. La mare em va dir que m’havien buscat tota la nit.
- Com estàs?, on eres?.
- Mare, una flor pot florir al costat
ocult de la lluna? - vaig dir tot mirant la lluna plena que, malgrat l’albada,
es resistia a marxar-.
- Què?.
- Sí, com aquella cançó. Creus que una
flor pot florir al costat ocult de la lluna?.
Al meu voltant tot eren cares
d’incredulitat.
De vegades quan la nit és serena i
transparent, com avui, passejo per la Serra d’Ancosa. En la foscor sempre he
trobat el camí. Al Collet del Vent m’aturo a resseguir amb les puntes dels dits
l’escorça del roure de Formigosa. Sento que ho agraeix. Jo també li agraeixo
que ens fem companyia. Solitaris com el vent de la nit, els dos estem
condemnats a sobreviure. Contínuament. Ell als llamps, jo al destí. Murmura
alguna cosa sobre un passat llunyà, d’un llegat que la brisa escamparà. L’escolto. Ell m’escolta
quan jo li parlo d’una vida construïda a base de pedaços. Com el monstre de
Frankenstein però sense ira. Sense rancúnia. Callem. Entre silencis cau una
fulla, ha xocat amb d’altres ja seques a terra.
A la Font del Jovany l’aigua creua el
camí i llisca muntanya avall, el so em retorna a l’infantesa. De tornada, als
peus d’un Montagut ara endormiscat, alguns records m’aclaparen. Enyoro tantes
coses!. Sobretot la vida que no he tingut. Tanco els ulls i una esgarrifança em sacseja
l’ànima quan tinc la sensació que la Martina m’agafa la mà. Com dins un encanteri,
en la foscor puc entreveure que al seu rostre s’hi dibuixa un somriure. Amb un
subtil gest mou el cap invitant-me a alçar la mirada cap el cel. Ho faig,
alhora que obro els ulls. Jo també somric quan veig tantes lluernes que des del
paradís em piquen l’ullet.
Sant Jaume de Montagut De/vision - "The far side of the moon" |
Que bonica es la infància , quan tot està per descobrir i las preguntes no paren mai de sortir-nos al pas !. A on va, aquesta curiositat , quan els anys ens dobleguen a la realitat ... No deixem de mirar al cel i buscar aquesta picada d'ullet , que ens regala un somriure !.
ResponEliminaNo em va quedar un relat gaire alegre. Però almenys va agradar ...
ResponEliminaMolt xules les fotografies!!
ResponElimina