Blanca com la neu
2n premi al XVI Concurs literari dels "100 cims"
FEEC
Cim: Mola de Colldejou
Fins el Coll del Guix no ens hem dit res. La boira, ancorada al llarg de la Serra de Llaberia i de la Mola, no ens deixa treure a passejar els pensaments, ens acompanya silenciosa com un somni. Quan hem sortit de Colldejou, la boira, hipnòtica com el vol dels estornells, s’escolava entre els carrers i amarava tot el que tocava. Fa una estona, només baixar del cotxe, l’aire fred m’ha caigut, a plom, a sobre. Un gos bordava en algun lloc. Un gat arraulit dins una capsa de sabates a redós de la porta d’una casa suplicava que el deixessin entrar. La boira es freda i blanca com la neu. Sortint del poble algú mantenia una conversa. Eren com veus llunyanes a través de la pluja. L’últim cop que el vaig veure vam ser incapaços de bastir una conversa que anés més enllà d’una protocol·lària salutació. Després va venir aquell silenci on cada paraula no pronunciada era un trau a la pell i a l’ànima. En el comiat, ell, va deixar anar, de sobte, un “ens hem de veure algun dia” al que, jo, vaig contestar amb un desmenjat “sí, estaria bé veure’ns”. No esperava el seu missatge i menys la seva proposta de pujar la Mola de Colldejou. Em deia que era l’últim cim que havíem fet junts. Vaig acceptar sense pensar-m’ho ni un segon. Tot i que diria que l’últim cim que havíem fet era la Talaia del Montmell. La pressa del temps fa que no recordi amb exactitud qui dels dos té raó. Tampoc importa.
L’ascens, a partir del Coll del Guix, es feixuc. Al Portell de les Processons el camí gira a la dreta. El camí es fresat, no té pèrdua. A mesura que ens enlairem la distància entre el món i nosaltres va augmentant. A la vegada que la distància entre nosaltres s’estreny. La boira del matí s’enretira. El Sol comença a escalfar. Però només una mica. Deixem enrere el bosc de pi. Amb l’altura el pedregar guanya protagonisme. Algunes alzines, desordenades, escampades com per l’atzar entre les roques, completen la senzillesa del paisatge. Ens aturem a beure al costat d’una d’aquestes alzines. Té cinc soques que emergeixen de la mateixa arrel. Ens mirem. Somriures de complicitat. A aquest moment hi convidem també a una lluna que, a aquella hora del matí, encara es resisteix a marxar. Es com un ull que segueix les nostres passes. A la nostra esquena, la Miranda de Llaberia. Malgrat les canes als cabells i les arrugues als nostres rostres, ens reconeixem els mateixos somriures de fa trenta anys. Som el que sempre hem sigut. Ens mirem als ulls. També les mateixes mirades. Els ulls no envelleixen. Fent equilibris entre dues branques de l’alzina hi ha una teranyina esquitxada de gotes del plugim que deixava la boira. Una gota regalima lentament i cau al terra. Decideixo trencar el silenci:
- Jo: Saps, fa poc vaig plorar. Em venia de gust dir-t’ho.
- Ell: No fa per tu.
- Jo: El què, plorar?.
- Ell: No. Explicar-ho.
Riem.
- Ell: Perquè?.
- Jo: Perquè vaig plorar o perquè t’ho explico?
- Ell: Perquè vas plorar.
- Jo: Algú va descobrir les meves febleses. Em vaig sentir desprotegit. Plorar es el bàlsam que calma els neguits que m’habiten.
Silenci.
- Ell: Últimament a casa no hem estat massa bé. Ara, però, estem una mica millor. Suposo que ja ho sabies. Tot se sap. No es fàcil explicar aquestes coses. Continuem pujant?.
- Jo: Som-hi.
Ara sí, cada paraula pronunciada ens porta a una altra. Cada frase és la llavor per a la següent. La conversa, per l’ampli llom de la Mola, flueix. Ens porta a sentir-nos, de nou, units en aquest món. El present es desdibuixa. Furguem en les cendres de l’oblit. Son pensaments que no sabíem que guardàvem. En els records de joventut hi ha somnis, hi ha promeses, ferides que mai guareixen. Ombres que mai s’esvaeixen. Ens aturem a la vora d’un cingle, a pocs metres de les restes de la fortificació militar. Aquí les roques ens fan de recer del vent que, a estones, bufa amb força. Hi toca el Sol, s’hi està bé. Algunes alzines desafien la llei de la gravetat arrapades al precipici suïcida de la muntanya. Esmorzem. Una gota d’oli em taca els pantalons. Parlem de que ens hem fet grans. I els pares vells. Als seus fills no els reconeixeria del temps que fa que no els veig, de tant com han crescut. Parlem d’aquell pneumàtic de tractor que, de petits, a la golfa de casa seva, era una barca. Amb poca cosa en teníem prou. Era un món petit, però suficient. La joventut es la tempesta, la força imparable. És, de sobte, l’estiu que s’acaba. Sota la cinglera, el poble, Colldejou. Petit, silenciós vist des de l’altura. Dalt la cinglera, entre les roques, ens refugiem en la nostàlgia. Mirar enrere es agredolç. I, malgrat tot, no estic trist. Els anys que feia que no parlàvem s’apilaven ja com fulles seques després d’una ventada. El demà s’ha convertit en l’avui. I ara som la suma de les coses bones i dolentes que ens han anat passant. I la vida, entre mos i mos, que va passant. El temps, insaciable, tot ho devora. Ens apropem a les ruïnes de la fortificació on una sargantana s’esmuny entre les pedres. Busquem, amb la mirada, cims, turons, colls, pobles, masos, camins, molins de vent. A prop de la Torre de Fontaubella veig el que deu ser una parada d’ametllers florits. Vist des d’aquí dalt són com núvols, blancs com la neu, arran de terra. I la Miranda, ara davant nostre, que ens mira a naltros. No ens n’ha tret l’ull de sobre en tot l’ascens. A la nostra esquena, inabastable, la Mediterrànea es deixa estimar pel Sol.
- Jo: recordes quan escollíem un fragment d’algun llibre i el llegíem dalt els cims?.
- Ell: sí. Però ara llegeixo poc. El dia a dia se’m menja les hores.
- Jo: n’he triat un per avui. Me’l volia escriure al mòbil però l’he apuntat en un paper, com abans. Llegeixo?.
- Ell: sí, es clar.
- Jo: diu: “Com és, ser vell?. És quan diuen la paraula encara quan et parlen. Encara treballa, vostè?. Encara fa acampada, encara fa això o allò?. Quan algú em pregunta com estic, responc: encara soc aquí.”
Un núvol viatger se’ns apropa. Ve de l’altra banda de la Serra de Llaberia. Dalt la Mola un retrobament. Un petit miracle. Tenia que ser, com no, dalt els cims, on tot es veritat. On la llum es mes pura. Sento, i no només amb la mirada, la bellesa de tot el que m’envolta. Me n’alegro, sense dir-ho, de que el meu cor, amb els anys, no s’hagi convertit en una pedra més com les que ara trepitjo. Sé que de vegades sóc el silenci més devastador. O un cel de plom. I per ser feliç en tinc prou amb el vers d’un poema. O d’una cançó. També amb la companyia d’algú dalt d’un cim. Com ara, aquí, enmig d’aquesta estranya tranquil·litat. Enmig de records, alguns, potser, inventats de tant antics com són.
Iniciem el descens. El pendent es fort i, en alguns trams, ens ajudem de les mans. La roca, a aquesta hora, es encara freda com el gel. Comencem a trobar els primers pins, dispersos i moldejats pel vent i el pas del temps. Entrem de nou al bosc. Dins la pineda alguns arbres desmanegats, la fusta podrint-se. Un pi s’arrepenja en el seu veí, com buscant consol per la seva desgràcia. Una vida arrencada de soca-rel. Atzar o destí?. Perquè els finals sempre són amargs. Hi ha una llauna de refresc rovellada dins un bassal de fang. La màgia de fa una estona dalt la Mola ha desaparegut. Tot es tan fràgil. El retorn al poble el fem tancats cadascú en el seu silenci i envoltats d’aquest poema de tràgica bellesa.
Entrem a Colldejou per la placeta de l’Ajuntament. No hi ha ningú pels carrers. Una mica més avall una dona, amb bata d’estar per casa, frega l’escaleta d’entrada a casa i ens saluda. Penso que, d’aquí a una estona, un cop ens haguem dit adéu, deixarem, de nou, que cadascú continuï amb la seva vida. Però ara no sóc jo qui trenca el silenci.
- Ell: podríem quedar per pujar la Miranda, des d’aquí Colldejou.
- Jo: sí, es clar. Mirem dates i venim.
- Ell: saps. Ho he estat pensant mentre baixàvem. Potser l’últim cim que vam fer junts no va ser la Mola sinó la Talaia del Montmell.
- Jo: potser sí. Ara es la Mola.
De tornada a casa penso que la memòria, com la boira, també pot ser blanca com la neu.
Eisfabrik - "Strings of life"
